En un dels espais de debat que van tenir lloc durant el Congrés de Pedagogia Social que es va celebrar a Girona entre el 14 i el 16 de setembre d’enguany vaig afirmar que els serveis socials al nostre país tenen, encara avui, una concepció massa assistencialista i que s’ocupen poc de l’atenció al comú de la ciutadania, més enllà de les mesures pal·liatives de les situacions de desavantatge i de les emergències socials. Un dels professionals que participaven al debat -que era, si no m’equivoco, educador social- va mirar de rebatre la meva afirmació tot assegurant que jo parlava del passat, i que la transformació dels serveis socials en la direcció que jo reclamava ja és un fet. Ara em trobo que els amics del CEESC proposen com a tema de reflexió per al Carnaval de blocs, justament, la dicotomia entre l’assistencialisme i la feina d’apoderament dels ciutadans per la defensa del seus drets.
L’assistencialisme no deu ser una realitat tan superada si el posem en l’eix d’una discussió que pretén arribar al conjunt de la professió. Tanmateix, no tinc gaire interès a intervenir en un hipotètic debat entre aquests dos extrems de la intervenció pública, entre d’altres coses perquè, malgrat tota la meva vida professional s’ha mogut pels llindars i fronteres difuses del que, en termes extensos, podem entendre com a intervenció socioeducativa, no tinc a les mans informació ni criteri suficient com per fer-me fort en la defensa d’una o altra postura.
M’interessa molt més, en canvi, apuntar breument una idea que no és gens original, però que a còpia de fer-se tossudament present en les nostres polítiques públiques d’atenció social, acabem per assumir com una fatalitat i la deixem de banda en les nostres discussions. Parlo de les minses dotacions de recursos humans amb què compten les polítiques públiques d’atenció social. Aclareixo primer que quan parlo d’atenció social ho faig des d’una perspectiva àmplia, i abasto des de les actuacions en l’àmbit de la cultura de proximitat, fins a les que atenen situacions d’emergència social, passant per les polítiques de joventut, les de promoció de l’ocupació per a col·lectius desfavorits, les d’acompanyament i orientació educativa, les de matriu comunitària en tots els àmbits de la vida social, les que combaten situacions de desigualtat per raons de gènere, origen, creences, ètniques i econòmiques o les que miren de fer prevenció en situacions de risc social.
Sento ser dràstic, però massa sovint les discussions teòriques sobre quina ha de ser la naturalesa de les nostres intervencions em sona a prèdica en el desert. No discuteixo pas la bondat de les noves orientacions de l’educació social, l’aposta insubornable per les actuacions comunitàries ni això que ara anomenem apoderament per a l’autodefensa dels drets de la ciutadania. Ho firmo tot ara mateix per triplicat i doblo l’aposta en la radicalitat dels plantejaments tècnics. Però, sense discutir el fons de la qüestió, trobo que no som prou bel·ligerants amb la dimissió de l’administració de la seva obligació de dotar els diferents àmbits d’intervenció social de recursos suficients. De fet, no puc pas estar-me de dir que tota mena de departaments, àrees, serveis tècnics i equips d’estudi i recerca derivats de l’acció pública teoritzen, debaten i planifiquen sobre la millor manera d’intervenir en la realitat social sense caure en l’anecdòtic detall que la mateixa administració per la que treballen no contracta ni una petita part del personal que seria mínimament necessari per articular amb dignitat la primera de les innombrables actuacions que no tenen cap dubte a recomanar.
Gestiono una borsa de treball en l’àmbit del lleure educatiu i sociocultural, i sé que per a cada plaça de treball que es genera hi ha cinquanta educadors socials, dos-cents monitors de lleure, una vintena de llicenciats en especialitats artístiques, quatre doctorands en alguna matèria de les ciències socials, i una dotzena de nois i noies que acaben d’arribar de diversos punts d’Europa després de completar els seus estudis de postgrau. Són gent educada, culta i pacient i no s’esgarraparan entre ells per aconseguir la plaça en litigi; es resignaran a seguir vivint encara uns quants dies de l’ajut dels pares, potser amb alguna empenta dels avis, i segurament hauran d’acceptar aquelles hores escadusseres darrera del mostrador d’uns grans magatzems o a la caixa d’alguna hamburgueseria de la qual em nego a dir-ne el nom.
No fa pas gaire vaig participar en unes taules de debat per aportar la meva opinió en la construcció del Pla Jove d’Ocupació de Barcelona (un procés interessant, per cert), i vaig tenir ocasió de xerrar uns breus minuts amb una noia que treballava com a impulsora dels programes de garantia juvenil a la ciutat. Jo, ben intencionat, li vaig demanar quantes persones formaven part del seu equip. Quatre, em va dir. Per a quin districte?, li vaig preguntar. Per a tot Barcelona, em va dir, abaixant la mirada. És broma? Ho sabeu, oi, que la garantia juvenil es basa essencialment en una tasca intensa d’acompanyament als joves que estan en cerca de feina? Els privilegiats que puguin ser acompanyats per aquests quatre impulsors segurament rebran un tracte magnífic. I els altres?
Una empresa de l’àmbit educatiu em contacta a la meva feina i em diu que ha de fer contractacions de gent jove (tot just un parell, no us penseu) i que li agradaria fer-ho dintre d’algun dels col·lectius en situació de vulnerabilitat i que per als quals hi ha ajuts. Vaig ser incapaç de trobar un sol programa o mesura que s’adaptés a les característiques de la contractació que havia de fer, ni per jornada, ni per tipologia del contracte, ni per perfil dels contractats. Els llocs de treball eren per treballar en serveis públics de l’àmbit socioeducatiu externalitzats. Ni amb la millor de les intencions, ni amb la més altruista de les voluntats fou possible acollir-se a cap programa. Val a dir que les contractacions les van fer, però sense cap ajut.
No tinc cap dubte que l’educació social ben entesa ha de treballar en positiu per l’apoderament de la ciutadania, per impulsar la capacitat i autonomia dels veïns de totes les nostres comunitats en la defensa del seus drets, i dono per fet que no hi ha inversió més ben feta que la d’un educador que treballa a peu de carrer al costat de nois i noies, homes i dones, per acompanyar-los en el procés de guanyar la seva dignitat. Però aquest educador social està massa sol. En som molts de titulats, però molt pocs de contractats. Les dotacions de recursos humans que posa en joc l’administració amb prou feines arriben per a posar pegats, per aturar hemorràgies, per salvar emergències, per aportar un únic i isolat granet de sorra que llagrimeja perdut en mig del desert.
Hi havia una caixa d’estalvis que fa temps que ja ha passat a millor vida que feia un anunci publicitari en el qual presumia de comptar amb persones que parlen amb persones. Permeteu-me el sarcasme d’assegurar que per exercir l’educació social ens calen persones a les dues bandes. A la banda de la ciutadania, per descomptat, les persones hi són. A la banda de les persones que han d’exercir com a professionals de l’atenció social, educativa, cultural…. també n’hi ha. Però som poquets. Molt poquets. Ens cal un salt endavant que eixampli la xifra de professionals de l’atenció pública amb un parell de zeros. El dia que disposem d’aquests recursos humans podrem aspirar a una atenció social pública que vagi sistemàticament més enllà del pur assistencialisme.
Mentre no ho tinguem, ho continuarem intentant, és clar. Però hem de ser conscients de l’enormitat del repte, de l’objectiva impossibilitat d’aconseguir els nostres objectius més ambiciosos. És per això que, mentre continuem debatent sobre els continguts de la nostra feina, no ens hem d’oblidar mai de reclamar el creixement dels equips humans dels serveis públics. No sé si aquesta ha de ser la primera batalla que ens cal guanyar, però no tinc cap dubte que, ara mateix, és la més important.
Comentaris recents