“Mireia sempre ha sigut terrible. No soc capaç de descriure els mil recursos de què disposa per a rendir les voluntats. I cap d’ells és desagradable del tot. Mireia t’envolta, t’atrapa, et seduïx, t’arrossega al seu terreny. No, millor: vas tu a ell. Perquè tu no vols. Tu saps que no vols. Però acabes fent exactament el que ella desitja.”
No sé si la Mireia desitjava distreure’m, però a fe que ho ha aconseguit. M’he passat de parada de metro. Havia de baixar, com cada matí, a Marina, però quan he aixecat la vista del llibre ja corria per les finestres del vagó l’Arc de Triomf. No estava previst, això. Sense referències prèvies, he obert el llibre també sense expectatives. I no han sigut necessàries més de quatre parades per atrapar-me. Senzill, directe, suggerent i una mica sinuós.
Crec que ja ho he escrit alguna vegada en algun lloc. La prova del metro falla poc: si un llibre m’absorveix malgrat el trontoll i les frenades del tren subterrani, si supero sense escarafalls els cops que indefectiblement rebo en mig de la gentada que omple la línia vermella en hora punta i si, finalment, aconsegueixo ignorar els badocs que m’observen com a un inadaptat pel fet exòtic de llegir en paper en aquest medi advers… és que el llibre és bo. Com a mínim, és bo per a mi.
He baixat una mica accelerat, i no he pogut evitar la sensació que tothom em mirava, com si fos una evidència universal que, badoc com soc, m’acabo de menjar una parada de metro innecessària. He pujat les escales, no sé perquè, a tota velocitat, i mentre creuava el vestíbul de la planta superior per anar a buscar les escales que, de baixada, em tornen a la direcció correcta del metro, he pensat que aquells guiris, aquells operaris, aquelles col·legiales, aquells oficinistes, aquells pòtols desvagats, sabien que la meva maniobra estranya respon a un esperit decadent que encara queda absort per quatre ratlles impreses damunt del paper. Tio raro.
Però quan m’assec al banc de l’altra andana recupero el pols de la meva vida, que no és un altre que el que ve determinat pel ritme al qual llegeixo… qualsevol cosa. Afortunadament, però, i per això soc on soc, diria que això que ha escrit la Purificació Mascarell no és qualsevol cosa. La vaig saludar fugaçment durant la diada de Sant Jordi, quan un amic comú, valencià com ella, ens va fer arribar fins a la parada on signava llibres. Ella i en Paco Cerdà, amb el seu celebrat 14 de abril. Un i altre ens van signar les respectives novel·les, més per passió de l’amic comú que ens els presentava que per interès propi (diria que gairebé mai no he demanat a ningú que em firmi un llibre). Al Cerdà, però, com a mínim el coneixia i li sabia racons i virtuts. La Purificació era, en canvi, una novetat per a mi.
Ara sé, amb no més de vint pàgines de la seva Mireia, que la novetat és, potser, un descobriment. No corris, Pep, que be hauràs de llegir una mica més que aquestes vint pàgines que t’han dut una parada de metro més enllà de la necessària. Però què és la vida d’un lector compulsiu si no s’arrisca a predir gaudis literaris amb la mínima informació? Mireia i, amb ella, la Purificació Mascarell, han superat amb èxit la prova del metro, i això equival a una bona dosi de crèdit.
Ara, gairebé onze hores després d’haver-me passat de parada, recuperaré la Mireia en el mateix trajecte de metro, en direcció contrària. Em passaré també de parada a l’altre extrem del meu recorregut?
Seguiré informant.
Mireia
Purificació Mascarell
Drassana
Col·lecció Jàssena, 20
Comentaris recents