Hi ha moltes propostes suggerents, i encara no n’he fet una lectura prou aprofundida com per tenir-ne una idea clara, però del magnífic treball de David Nàcher Pueyo publicat al número 25 de la revista Canemàs, destaco d’entrada la idea que potser hem de parlar menys de joves. Més de dues-centes pàgines dedicades a analitzar com és, com podria ser i, eventualment, com hauria de ser el relleu generacional en l’associacionisme cultural donen per a molt. Però jo en rescato una qüestió que mereix ser abordada amb profunditat. Cal que el relleu en el mon associatiu el protagonitzin sempre els joves? Els que hi hem dedicat una mica de temps i cabòries ens queixem sempre de la tendència de l’opinió pública a problematitzar els joves i a veure’ls més a partir dels riscos que els acompanyen que dels potencials que innegablement aporten. Doncs be, ens diu Nàcher que, a parer d’alguns dels entrevistats en el seu treball, en molts casos el problema de les organitzacions consisteix en les dinàmiques o inèrcies internes, que tendeixen a posar entrebancs a la renovació de dirigents, tinguin l’edat que tinguin, i a eternitzar els mandats de persones que, sense negar el seu compromís i vàlua, esdevenen un fre per a l’evolució de l’entitat. A mi això em suggereix la hipòtesi que en una organització en la qual el canvi flueixi amb naturalitat i el relleu es produeixi sense grans trasbalsos, no caldrà fer una crida especial per atraure els joves, perquè aquests, persones formades i espavilades com son, percebran els canals i les vies normalitzades de participació i en faran ús. Un ús intens, fins i tot.
Però no us atureu d’entrada en el meu estirabot perquè el que heu de fer, sense dilació, és llegir aquest número especial de la revista Canemàs, en la qual es publica el treball resultant de la beca d’estudi que va obtenir el politòleg David Nàcher i que es titula Relleu generacional en l’associacionisme cultural. Després de constatar l’absència d’estudis específics i aprofundits que abordin la problemàtica de la incorporació de joves i, en general, del relleu a les entitats culturals, es dedica a recollir i posar al dia els treballs de què disposem. Primer fa una radiografia dels joves recorrent als estudis més significatius publicats els darrers anys. Després afronta el coneixement de les entitats fent el mateix exercici recopilatori i d’anàlisi creuat dels diversos treballs disponibles, i culmina el recorregut amb dues aportacions ben interessants, que be podríem qualificar de treball de camp. Ha proposat a l’ENS (de l’associacionisme cultural català) una enquesta que s’ha adreçat a les entitats de cultura popular que hi estan vinculades per interrogar-les sobre el seu posicionament particular al voltant del relleu generacional, i ha realitzat una quinzena d’entrevistes a persones expertes per recollir el seu parer en termes qualitatius. Només com a acta notarial, consigno que jo sóc una d’aquestes persones.
El capítol que culmina el llarg article de Nàcher, més enllà de les conclusions finals, és el que ell anomena el joc de taula per al relleu generacional, que no és altra cosa que una extensa i pormenoritzada proposta de treball per a les entitats que vulguin afrontar el repte de la renovació. De raons per no fer possible el relleu n’hi ha moltes, però ha deixat de ser una d’elles l’absència d’un model de treball. Ja el jutjareu vosaltres quan el llegiu, però en David ens en proposa un. Si hi ha ganes d’abordar la qüestió, tenim ja material de treball.
Però a mi feu-me poc cas i comenceu per llegir el treball. Us podeu subscriure a Canemàs a través d’aquest enllaç, o be podeu consultar-hi la llista de vint llibreries de proximitat en les quals el podeu adquirir directament. I, sobretot, no deixeu de visitar el canal de youtube de Canemàs, en el qual trobareu les quinze entrevistes completes que va realitzar David Nàcher. Feu-ho amb calma i per capítols, que hi ha unes quantes hores de gravació, però no obvieu aquest magnífic document audiovisual.
Comentaris recents