En un aparador. Sobtadament i mentre pensava en qualsevol altra cosa sense importància. I m’ha agafat desprevingut. Amb el cabell força més llarg de com ell el portava, però igualment blanc i apuntant calvície exactament en les mateixes zones de la seva testa imponent. Tenia l’expressió seva de sempre, bonhomiosa, despistada, amb aquell rictus als llavis que fàcilment identifiques amb un somriure però que, coneixent-lo, era més aviat una expressió de placidesa, de benestar, d’una tímida alegria agraïda. Tímida alegria agraïda. No sabria dir-ho d’una altra manera. En tot cas, he tingut clar que era ell.
Una bona part de la meva vida professional l’he dedicat a treballar amb i (voldria pensar que) per als joves. He ideat dispositius tècnics per atendre les seves necessitats, he fet i participat en estudis i recerques per identificar les problemàtiques a què s’enfronten i per mirar d’entendre el seu posicionament vital, he elaborat estratègies i plans d’intervenció per orientar polítiques públiques que els posin en el centre de l’agenda política i he estat també en la primera línia, en la trinxera on s’encaren els conflictes i es busquen solucions que gairebé mai no són prou bones. I n’he fet defensa pública, diria que incondicional però raonada, mirant de posar-me sempre de la seva banda. Amb èxit o sense, que això ja és una altra qüestió. I encara ara, que el nucli de la meva feina va per una altra banda, mantinc l’interès i la preocupació per observar les seves condicions de vida i per reivindicar atenció pública per a les dificultats que afronten.
Però ara ho faig des d’una altra perspectiva perquè, per si algú no se n’havia adonat, no sóc, ni per aproximació, jove. No és una banalitat, això que acabo de dir. Durant tota la meva trajectòria he defensat que per treballar amb joves no cal ser jove, i que com a especialització professional és tan adequat aproximar-s’hi des dels 25 com des dels 55 anys. Durant una època fèiem la broma de dir que els professionals de joventut no rebrien el reconeixement que orgànicament mereixen fins que poguessin jubilar-se com a tals. La broma ja no funciona perquè n’hi ha molts que s’han jubilat ja com a tècnics de joventut, majoritàriament des de l’administració pública, però també en el món de la gestió privada de serveis als joves. Vull dir, per tant, que ja no ens sorprèn (com a mínim no tant com en altres èpoques) veure persones en edat provecta ocupades professionalment a atendre els joves des d’una posició de relació i tracte en proximitat. Afortunadament, per a ells i per a nosaltres.
Al mateix temps que defensàvem que un professional de joventut no ha de ser necessàriament jove, però, dèiem també que, els que efectivament ho son, han de fer un esforç per allunyar-se personalment del seu objecte de treball. Que no s’ha de caure en l’error de voler ser o sentir-se un més dels que són objecte de la nostra feina encara que tinguis una edat similar a la seva, perquè la nostra dedicació professional incorpora obligacions, criteris i metodologies que impliquen necessàriament una objectivació dels destinataris del nostre treball. De la mateixa manera que tindria un punt de patètic que un professional de joventut de 50 anys intentés integrar-se en la colla de joves amb la qual està treballant com un més, resultaria igualment discordant que ho fes un professional de 25 anys.
En aquest àmbit tècnic la posició des de la qual ens aproximem al nostre objecte de treball és essencial, i la maduresa del sector no és completa fins que aquest tipus de reflexions s’incorporen de manera normalitzada en la, diguem-ne, deontologia de la professió. Sense obviar que la proximitat generacional pot ser un element facilitador per a la comprensió de la realitat vital del nostre objecte de treball, i també una eina gens menyspreable a l’hora d’establir els llaços de confiança i vincle que son imprescindibles per desenvolupar la nostra tasca quotidiana, s’ha de mantenir sempre alta una mena de barrera conceptual, invisible a simple vista però necessàriament ferma, que ens ajudi en l’objectivació i comprensió dels destinataris de la nostra feina.
Però ara que ben aviat estaré més a prop dels 60 que dels 50, aquesta infernal màquina de pensar que tinc encabida entre les dues orelles assalta la meva tranquil·litat des d’una òptica nova. Havent quedat prou clar que es pot treballar amb o sobre joves després de superar la cinquantena, queda pendent assumir de manera adequada la perspectiva des de la qual es fa en l’actualitat. Vull dir que treballar amb joves tenint 50 anys no era el mateix fa trenta anys que ara. Des d’un punt de vista molt general, les condicions personals, físiques, mentals i professionals amb que hom afronta la superació de la cinquantena han canviat de manera significativa. Com que no vull simular un coneixement científic de la matèria que no tinc, ho personalitzaré.
El cas és que em trobo be. Tinc energia i el cap em bull de projectes. La idea de pensar en la meva vida professional amb la perspectiva d’encarar a partir d’ara el seu tram final no és que m’incomodi. És que em resulta completament aliena. Puc fer totes les bromes pròpies del pas del temps com aquella que he superat la crisi dels 40 sense separar-me, posar-me samarretes estretes i comprar-me una harley, i aquella altra segons la qual em fan mal parts del cos que ni tan sols sabia que existien amb tota tranquil·litat perquè me’n puc riure al mateix temps que les integro com una realitat assumible. Però el cert és que em sento segur de les meves idees, identifico un recorregut intel·lectual suficient com per defensar amb solvència els meus criteris professionals i em veig capacitat per activar, si fa falta, campanyes per defensar les meves posicions en qualsevol àmbit que per a mi resulti important. Es pot dir de moltes maneres, però ho resumeixo dient que em sento en un moment de plenitud professional. Puc no només rematar projectes sinó engegar-ne de nous. Amb il·lusió, que deia aquell eslògan d’infausta memòria.
I ara em preguntareu a què ve aquest diarreic desplegament d’arguments extemporanis. Doncs és ben simple. Caminava desmenjadament pel carrer i m’he vist reflectit en un aparador. De fet, he generat la ingènua il·lusió que no era jo el que hi havia a l’aparador. Hi he vist, o hi he volgut veure, el meu pare, que ens va deixar fa cosa de cinc anys. Hi ha coincidència universal a destacar la meva semblança física amb ell, però el cas és que no he vist a l’aparador el meu pare de 30 anys, i ni tan sols el de 40, sinó el meu pare de prop dels seixanta. Quan la caiguda del cabell ja és evident, quan algunes pells comencen a despenjar-se de manera irremeiable, quan els volums toràcics han adquirit ja una dimensió que no admet marxa enrere i quan aquell caminar àgil i saltironaire ha mutat en un ritme reposat i cadenciós, propi de la vida endreçada.
De fet, afirmar que he vist el meu pare a l’aparador no és altra cosa que una trampa que em paro a mi mateix. En la època en la que el meu pare tenia l’aspecte que avui li he vist a l’aparador, estava en un recorregut vital força més avançat que el meu actual. O això vull creure. I visualitzar-lo així, de sobte, em serveix per dir-me a mi mateix, recuperant les meves eufòriques afirmacions d’uns quants paràgrafs més amunt, que malgrat aquesta fila, estic en plena forma.
D’acord, segueixo pencant a tota màquina i amb un alt nivell de rendiment. M’ho passo raonablement be fent la feina que faig. I mantinc les ganes i la il·lusió a un nivell alt. D’acord. Però, amics, el que avui he vist a l’aparador no era el meu pare. Era jo.
En fi. En això estem. Treballant el tema.
Comentaris recents