Més de mig milió de persones assumeixen quotidianament a Catalunya responsabilitats en la gestió d’organitzacions associatives. Fan tasques administratives, tenen cura del manteniment d’equipaments culturals i cívics, es relacionen, negocien i acorden propostes amb els diferents nivells de l’administració, programen activitats culturals, esportives, educatives, artístiques i socials, ofereixen serveis a la comunitat i organitzen trobades ciutadanes de naturalesa diversa per donar sortida a interessos i inquietuds de les respectives comunitats.

Són dirigents i activistes  d’entre 23.000 i 25.000 entitats que, segons el Panoràmic 2017 (un dispositiu d’observació i anàlisi del món associatiu impulsat pel Consell d’Associacions de Barcelona), existeixen a Catalunya. Gràcies al mateix estudi sabem que 1.550.000 catalans formen part o tenen algun tipus d’afiliació a aquestes entitats, i que el 37% d’ells assumeixen tasques i responsabilitats organitzatives i de gestió.

Aquestes xifres, exposades sense context i amb ànim expansiu, són certament impressionants. Disposem d’un autèntic exèrcit pacífic dedicat a tasques voluntàries de difusió cultural, treball comunitari i enfortiment de la cohesió social. Els milers d’entitats que apleguen el treball d’aquests activistes s’organitzen a l’entorn de federacions sectorials dedicades a cultivar diverses formes de cultura popular, a les arts, a l’esport, a l’ateneisme, a moviments d’educació no formal o al voluntariat, entre moltes d’altres. És així com existeixen autèntiques xarxes de relació associativa que abasten, amb nivells diversos de densitat, la totalitat del país.

L’enorme potencial d’aquest bast entramat associatiu, però, només el podem intuir. Estem mancats d’instruments de coneixement suficient per dimensionar el volum d’activitat, la capacitat de mobilització d’esforços, l’impacte social que tenen les seves programacions i serveis, la manera com influeixen en la opinió pública, la incidència real o hipotètica que tenen en l’acció de govern de les administracions, el paper que juguen en el posicionament ideològic del seus entorns o la capacitat que tenen de formar quadres d’activisme social, cultural, polític o fins i tot econòmic.

Si volguéssim explicar el món associatiu com a moviment tindríem serioses dificultats per descriure’n les característiques essencials perquè, més enllà de la simple constitució jurídica com a societats sense ànim de lucre, no tenim un coneixement gaire detallat de les seves formes organitzatives, dels mètodes de presa de decisions, de les estructures logístiques en què fonamenten la seva actuació, de la capacitat de producció d’esdeveniments públics o del seu impacte econòmic (al marge de les organitzacions de l’anomenat tercer sector que actuen com a empreses).

De fet, però, en rigor ni tan sols podem assegurar que es tracti d’un moviment (o, al menys, d’un únic moviment), perquè la seva diversitat i complexitat fa difícil agrupar i tractar unitàriament organitzacions que es mouen per raons molt diverses, amb objectius que poden arribar a ser, amb tota seguretat, discordants, i amb estructures de funcionament antagòniques.

Fins i tot quan volem fer un elogi del món associatiu tenim dificultats per arribar a ser gaire concrets, perquè només (o gairebé) ho podem fer amb argumentacions molt genèriques, fent judicis de valor a partir de virtuts que considerem socialment acceptades i reconegudes. Però els panegírics i els ditirambes rarament es fonamenten en dades i coneixement concret i contrastat. No intento pas posar en qüestió la bondat del món associatiu; intento simplement remarcar que no ens hem ocupat de construir arguments empírics per acompanyar les nostres afirmacions, generalment força categòriques.

Hem d’agrair l’existència del Panoràmic, una eina que, a banda d’aportar dades molt valuoses, té la virtut de desplegar-se gràcies a la implicació i participació directa del propi sector associatiu. Els quatre informes anuals que s’han publicat fins al moment (durant el procés d’edició d’aquest article s’ha anunciat la propera presentació del cinquè informe, corresponent a 2018) són una aportació extraordinària al coneixement de la nostra societat civil i, de fet, resulta sorprenent que abans de la seva creació no disposéssim com a país d’un instrument d’aquestes característiques. L’elogi de la iniciativa, però, no pot ocultar que, de moment, cobreix només una petita part del gran buit de coneixement que tenim sobre l’activitat associativa i apunta de manera molt modesta a descriure els seus potencials. Necessitem que el Panoràmic es consolidi, creixi i millori. I necessitem alguna cosa més.

Què ens cal saber

Hi ha múltiples camps possibles de recerca que no s’han abordat o que s’han abordat de manera parcial o residual. Intentaré mostrar aquí algun exemple que, de manera molt senzilla, permet explicar espais de coneixement pràcticament verges i les possibles conseqüències o potencialitats que tindria un aprofundiment rigorós en ells.

Si fóssim capaços de recollir sistemàticament els centenars d’activitats públiques de naturalesa, volum i repercussió diversos que es programen cada dia a Catalunya gràcies a l’acció continuada de les entitats disposaríem de xifres de magnitud que ajudarien a posicionar l’activitat associativa en el marc de l’activitat cultural i social del país. Quan estudiem el sector cultural, per exemple, ho fem gairebé sempre i gairebé de manera exclusiva en relació a l’activitat professional, mercantil o institucional (em refereixo aquí a les institucions públiques), i tendim a fer-ne anàlisi i valoració només a partir d’aquests paràmetres que, per be que tenen també encara moltes mancances pel que fa al seu estudi sistemàtic, disposen d’instruments estadístics de coneixement amb un recorregut ja important i ben contrastats. Però no costa gaire imaginar, a partir de les xifres genèriques del Panoràmic, per exemple, que l’activitat pública del conjunt del món associatiu té una dimensió quantitativa netament superior a la de les estadístiques culturals normalitzades. Lògicament, caldria valorar-ne la qualitat, les característiques o la tipologia i fer-ne algun tipus de sectorització. Però la simple constatació de la dimensió del fenomen justificaria que les anàlisis de l’estat de la cultura al país incorporessin dades al voltant de l’acció associativa. No només per establir el seu pes relatiu en el marc del sistema cultural català, sinó també per estudiar-ne l’evolució i, per tant, la salut, al llarg del temps.

La necessitat evident de recollir aquest tipus d’informació, ben bàsica i elemental, hauria d’estar acompanyada d’altres anàlisis que incidirien especialment en la naturalesa del fet associatiu i que rarament tenim en compte. La manera com avaluem la participació es basa habitualment en l’estudi de la programació d’activitats públiques i les seves xifres d’assistència, equiparades a les dades clàssiques de consum cultural. Però en el món associatiu, per be que l’activitat pública és molt rellevant i té una àmplia repercussió, els elements més significatius a l’hora de determinar la capacitat d’actuació i la incidència en la comunitat en que s’inscriu cadascuna de les organitzacions, són el grau i la intensitat de l’activitat interna. Es tracta de tasques voluntàries, molt majoritàriament sense retribució però no per això menys especialitzades i de menys qualitat pel que fa als continguts. Esforços personals destinats a finalitats organitzatives, de voluntat cooperativa, per garantir els nivells necessaris de logística i producció i per reforçar la cohesió de grup i la seva projecció a l’entorn comunitari. La salut i vitalitat d’una entitat, més enllà de la seva activitat pública i de la xifra nominal d’associats sota qualsevol forma possible d’afiliació, s’hauria de poder mesurar sobretot pel nombre de persones implicades en la seva vida quotidiana i per la quantitat i qualitat de les tasques que realitzen de manera habitual i continuada per al manteniment de l’activitat associativa. Ho mesurem, això?


Fora d’hores

Recentment vaig tenir l’oportunitat de participar en un acte que l’entitat ateneística Lluïsos de Gràcia, de Barcelona, va celebrar en l’inici de la seva nova temporada d’activitat (2019-2020). Es tractava de donar la benvinguda als dirigents de l’organització, de posar en relleu la importància de la seva tasca pera la vida associativa i de conscienciar-los sobre el seu paper com a referents per al conjunt del col·lectiu. Els dirigents són aquells membres de l’entitat que, a més de la junta directiva o de govern i dels professionals retribuïts, participen activament en tasques concretes de gestió, organitzatives i de concreció pràctica i física de les seves activitats i serveis. Segons les xifres de l’entitat gracienca, són aproximadament el quinze per cent de la seva massa social, una xifra prou semblant a la que el Panoràmic fixa com a mitjana per al conjunt del món associatiu del país, que és del 18 per cent. La meva funció en l’acte era fer una xerrada motivadora, remarcant la importància del seu paper, animant-los a prendre consciència del caràcter educatiu i cultural de la seva tasca i del paper essencial que té el seu quefer quotidià en la cohesió social de l’entorn comunitari en què es mouen.

Pensant en la millor manera d’exemplificar el valor de la seva feina, vaig fer un exercici molt simple que consistia a quantificar la seva participació en reunions, comissions, coordinacions, assajos i altres trobades de caràcter periòdic, necessàries per al funcionament de l’entitat. Les associacions ateneístiques s’organitzen habitualment en seccions, i és relativament fàcil rastrejar-ne l’activitat explícita a través de mitjans telemàtics. El seu web estableix dies i periodicitat de les reunions de cadascun dels grups o seccions i, arrodonint xifres a la baixa, es poden identificar entre 35 i 40 trobades que es realitzen cada setmana. Deixant un marge raonable per a imprevistos i “vacances” associatives, s’assoleix amb facilitat la xifra de 1.500 trobades l’any. En aquests encontres s’hi poden reunir de manera molt variable des de cinc persones a vint o trenta, i casos puntuals amb major assistència. Per no inflar dades i prenent com a mesura mitjana la xifra de deu persones reunides, vaig poder arribar a la fàcil conclusió que als Lluïsos de Gràcia, sense tenir en compte la programació d’activitats públiques, es realitzen 15.000 accions individuals i puntuals de participació associativa, ja sigui de caràcter social, cultural o esportiu, cada any. Imaginem que projectem aquestes xifres, d’una única entitat, al conjunt d’associacions del país. Lògicament, només una part petita de les entitats tenen un volum equiparable al dels Lluïsos. Però només que decidíssim multiplicar les xifres dels graciencs pel 30 per cent de la totalitat d’entitats catalanes, estaríem assolint valors que superen els cent milions anuals d’accions personals, voluntàries, en temps de lleure, conscients i positives a favor d’un projecte associatiu.

No hi ha estadística de consum cultural referida a una acció física concreta que s’acosti ni de lluny a aquests paràmetres. Es tracta, evidentment, d’una aproximació barroera, molt simple i mancada de qualsevol rigor acadèmic, però que permet imaginar sense gaires dificultats la dimensió del món associatiu i la seva aportació efectiva i pràctica a la cultura del país. Més de cent milions de vegades cada any un o altre català participa voluntàriament i per amor a l’art en una acció positiva de treball a favor de l’organització d’un col·lectiu, un servei o una programació pública d’actes.

Podem equiparar la participació d’un membre d’una entitat en una reunió convocada al vespre, fora d’hores, per contribuir a l’organització d’un cicle d’activitats en un ateneu, a l’assistència d’aquesta mateixa persona a una sessió de cinema, a un espectacle teatral o a un concert per al qual han hagut de comprar una entrada? Ni la qualitat, ni la intenció, ni la repercussió d’aquests dos actes són, lògicament, comparables. Però podem convenir que tots dos són actes voluntaris i conscients de participació cultural, amb costos concrets per als seus protagonistes, en forma de temps i ocupació del lleure en un cas, i en forma de despesa econòmica en l’altre. Per què no els prenem els dos en consideració quan valorem l’estat de la cultura al país?


Medir la cultura

No es tracta pas d’establir nivells d’intensitat o qualitat cultural, ni molt menys de promoure divisions entre cultura de primera o de segona. Però sí que és necessari generar i establir barems de participació cultural que posin en valor l’activitat quotidiana, estable i continuada que es realitza des del món associatiu per, com a mínim, equiparar-la en importància a les xifres habituals del món del consum cultural. L’exemple de la participació en trobades o reunions de treball és només una de les múltiples possibilitats d’estudi i recerca per aprofundir en el coneixement de l’activitat associativa, i l’he usat perquè és clar, directe i entenedor.

Aquestes constatacions tan simples (i poc rigoroses, hi insisteixo) ens permeten posar en qüestió, d’entrada, dues idees amb les que treballem habitualment els que, de prop o de lluny, ens dediquem al món de la cultura. La primera, és que no disposem d’eines de coneixement adequat i rigorós de l’activitat associativa/voluntària i del seu impacte en l’entorn social. La segona, és que quan volem fer anàlisi de la salut cultural del país tendim, d’una banda, a centrar-nos en dades relatives al consum cultural basades en l’activitat econòmica i, d’una altra, a intangibles especulatius vinculats genèricament a l’activitat associativa, sense el mínim rigor necessari. És com si assumíssim acríticament que hi ha un àmbit de l’activitat cultural que mereix un estudi objectivable a partir de dades estadístiques, i un altre que està sotmès a l’especulació del coneixement subjectiu i valoratiu dels experts que s’hi dediquen.

Si disposéssim d’instruments més adequats per al coneixement de l’activitat associativa podríem aspirar a situar-la en un espai de protagonisme més rellevant quan avaluem la salut cultural del país, equiparant el seu pes al de, per exemple, la creació artística que s’exhibeix a través de les lleis del mercat. Això ens remet, és clar, a l’etern debat, que no abordarem aquí, sobre què entenem per cultura. En qualsevol cas, podria ser un element que transformés o fes evolucionar la concepció de cultura que tenim o, com a mínim, els models d’anàlisi que seguim per descriure-la i estudiar-la.

Què defineix millor la salut cultural del país? La quantitat de vegades que paguem una entrada per anar al teatre? O la quantitat de vegades que ens reunim per a realitzar tasques voluntàries d’organització de serveis i activitats culturals?

Segur que no hi ha una resposta unívoca a aquestes preguntes, i queda clar també que plantejar-ho en forma de disjuntiva no és el camí més adequat per aprofundir en la qüestió. Però be que podem assumir aquesta formulació com una petita provocació per animar el Departament de Cultura de la Generalitat a replantejar o ampliar els indicadors en què basa el seu coneixement del sector cultural i, perquè no?, per suggerir al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) que obri una via d’estudi i anàlisi en aquesta direcció.


Som tan bons?

Tenir més i millors instruments de coneixement de l’activitat associativa ens permetria, per exemple, donar resposta a algun dels interrogants que, sàviament, obre el gestor cultural Oriol Cendra en les seves periòdiques aportacions a l’anàlisi de la cultura popular. Cendra es pregunta, de fet, si és certa la idea, assumida gairebé universalment, que Catalunya és una mena de paradís de l’associacionisme, i que la densitat, la intensitat i la dimensió del nostre teixit associatiu són excepcionals. En un article recent, ho posa en dubte pel simple procediment de comparar les minses dades de què disposem sobre el món associatiu cultural. Ens ve a dir que, si be és cert que disposem d’una densitat associativa rellevant en termes relatius (12,6% de pertinença a entitats culturals), no ens allunyem gaire de la mitjana que es pot exhibir al conjunt de l’Estat espanyol (9,9%), amb comunitats que ens superen amb tota claredat (19,7% a les Illes Balears, 18% a l’Aragó o 14,4 a Castella-Lleó). En una dinàmica similar, estaríem en nivells d’associacionisme general similars als del conjunt del nostre entorn geogràfic (l’Europa mediterrània), amb un 35% de població associada, però a anys llum dels països nòrdics, que arriben al 80 i fins i tot al 90 per cent.

En qualsevol cas, i més enllà de les dades quantitatives, em sembla especialment rellevant posar el focus en els aspectes qualitatius del món associatiu. És un lloc comú destacar que a Catalunya ha tingut històricament un pes rellevant perquè ha assumit tasques de suplència de l’acció pública, compensant la inacció d’una administració que, per raons polítiques i ideològiques durant la dictadura franquista i per raons més aviat tecnocràtiques després de l’anomenada transició, ha desoït o negligit l’acció cultural, artística, social i fins i tot educativa en molts àmbits de la vida en comunitat. Així, segons aquest plantejament, una de les raons de la puixança associativa catalana seria la voluntat ciutadana d’auto-organitzar-se per compensar les llacunes (oceàniques, en algun cas) de l’administració.

Alguns estudis històrics de l’associacionisme català donen fe d’aquesta realitat. Per citar només un exemple rellevant, la monografia Ateneus. Cultura i llibertat. Associacionisme a la Catalunya contemporània, dels historiadors Ramon Arnabat i Xavier Ferré, ressegueix de manera minuciosa l’origen i evolució de l’ateneisme, entès àmpliament com una forma genuïna d’associacionisme a Catalunya, vinculat als diferents contextos socials, culturals, polítics i econòmics pels quals ha transitat des de principis del segle XIX fins avui. Hi ha pocs dubtes raonables sobre la importància de l’associacionisme a l’hora de generar, preservar i promoure formes d’expressió cultural, majoritàriament popular però també en el que en diferents etapes històriques s’ha entès com a alta cultura. Abans que a Catalunya es pugui parlar de polítiques culturals exercides per part de l’administració és possible identificar línies d’actuació i intervenció, amb vocació de país per l’extensió, i ambicioses pel que fa als seus continguts, originades en moviments associatius. Aquesta acció cultural de matriu voluntària i essencialment popular ha treballat en determinats moments en mig del desert de l’acció cultural de l’administració, en altres en franca oposició a les línies governamentals fins a l’extrem d’haver d’operar en la clandestinitat, en competència en ocasions amb les primeres polítiques culturals de l’administració democràtica i, també, en col·laboració i sota la fórmula de l’esforç compartit en la més positiva de les versions possibles.

En qualsevol cas, és difícil trobar constatacions rigoroses d’aquesta realitat, més enllà d’estudis i recerques de caràcter històric, en les quals es pugui determinar criteris, barems i indicadors que ubiquin el pes de l’acció lliure, independent i associada dels ciutadans en el sosteniment, preservació i promoció de la vida cultural.

I justament per aquesta raó seria especialment interessant valorar com s’estableix aquesta relació en l’actualitat, amb unes institucions que, com a mínim sobre el paper, tenen la voluntat d’assumir tots aquells espais de servei públic vinculats al món de la cultura que en èpoques pretèrites han estat negligides o desateses.


El model ateneu

Tot i que representen una petita part de la gran quantitat d’entitats que existeixen a Catalunya, els ateneus (ja sigui amb aquesta mateixa denominació o amb qualsevol altra de les moltes amb què es coneixen), són un bon prototip per a l’estudi del món associatiu. Per diverses raons històriques i sociològiques, els ateneus han esdevingut nucli articulador de múltiples i diverses manifestacions culturals en cadascuna de les comunitats locals en les quals s’insereixen. És així com, en certa manera, un ateneu és una entitat d’entitats, perquè acull en la seva organització activitats, interessos i ofertes formatives que, en conjunt, abasten pràcticament totes les disciplines del món de la creació, fomenta les més diverses pràctiques esportives, aixopluga agrupacions de cultura tradicional i popular i es constitueix gairebé sempre com a espai de debat i discussió, tant des d’una perspectiva intel·lectual com des del punt de vista més pràctic, pensant en la intervenció ciutadana en els afers públics del seu entorn immediat. Pocs models d’entitats, per tant, podrien ajudar més a mesurar l’estat de salut del mon associatiu o a conèixer-ne les principals característiques.

Durant bona part de 2019 la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) ha organitzat, acompanyada per les 175 entitats d’arreu del país que en formen part, el Sisè Congrès d’Ateneus de Catalunya, en un intent d’actualitzar i posar al dia els reptes d’aquest model associatiu. Entre febrer i maig van celebrar fins a vuit trobades o espais de debat a les seus d’algun dels ateneus més significatius, i van elaborar un document de conclusions provisionals, en el qual estableixen múltiples objectius de treball per als propers anys. Fins al darrer dia de 2019 els milers d’ateneistes del país tenen temps per formular propostes d’accions concretes per donar compliment a aquests objectius.

És interessant fer una repassada al document de conclusions perquè reflecteix prou be la realitat associativa del país, jo diria que més enllà dels propis ateneus. Es constata en primer lloc l’empenta del sistema associatiu, amb capacitat de mobilitzar múltiples esforços organitzatius i personals, s’hi reflecteixen be les potencialitats del treball en xarxa, amb esforç compartit, i s’hi observa la diversitat com a element pràcticament constituent. I també s’hi mostren, és clar, les debilitats i les amenaces de futur. Els ateneus es proposen aprofundir en la perspectiva de gènere, millorar en la inclusivitat de les seves entitats, incorporar-se de ple en els nous paradigmes de la comunicació i les tecnologies, augmentar la seva capacitat d’interlocució i negociació amb l’administració i, molt significativament, aconseguir un major coneixement de la pròpia activitat i impacte en l’entorn comunitari.

Tanmateix, és fàcil observar que pràcticament tots els objectius i propòsits de futur estan formulats en clau interna i es refereixen al propi desenvolupament. Volen dotar cadascuna de les entitats de més i millors eines de gestió, proposen formació per a desenvolupar aspectes necessaris en la professionalització del seu funcionament, busquen eines per incrementar la qualitat de les seves programacions, pretenen intensificar la seva relació amb la societat i el seu entorn immediat,i quan es refereixen a la relació amb l’administració ho fan essencialment per millorar la seva posició i capacitat negociadora a l’hora d’establir-hi convenis i acords de relació referits a la seva activitat local.

Entre les conclusions dels ateneistes, però, no hi ha propostes de treball dirigides explícitament al conjunt de la societat. No es qüestionen models, no es reclama veu per poder incidir en polítiques públiques concretes, no es formulen idees programàtiques en clau de país per desenvolupar aquelles àrees en les quals són experts i no es detecten posicionaments contundents que permetin identificar-los com a agents potencialment decisius, a nivell de país, en els àmbits que centren la seva activitat.

Dos aclariments abans de seguir. En primer lloc, això no és una crítica als ateneus ni a les seves organitzacions. És més aviat la constatació d’una realitat que a mi em sembla extensible a la major part del món associatiu. Si uso els ateneus com a exemple és perquè en tinc un cert coneixement i perquè, justament, han desenvolupat un model de debat intern i de transparència ben interessant que ens permet observar el seu posicionament i fer-ne la crítica. Dit d’una altra manera, i a desgrat de la seva antiga i llarga tradició, probablement hi ha poques formes associatives més adequades i disposades a fer canvis en les seves estructures i posicionaments, per incorporar nous paradigmes i abraçar noves oportunitats, que els propis ateneus.

El segon aclariment té a veure amb l’aportació social del món associatiu. Qualsevol activitat, per petita que sigui, per limitada que estigui a la disciplina a què cada entitat es dedica i per restringida que estigui a un àmbit local, és una aportació neta i clara al seu entorn social. El desenvolupament d’una activitat pública des de l’acció voluntària d’una associació dona sempre un rendiment net, en la direcció que sigui, a la comunitat. Justament, si d’una cosa em queixo, és que no tenim capacitat suficient per mesurar adequadament aquests rendiments.

No qüestiono, per tant, les aportacions associatives a la comunitat. Si de cas, allò que em deixa perplex és que, sent tan important el volum i nivell conjunt d’aportacions del món associatiu, no es facin plantejaments més ambiciosos.


De portes endins i de portes enfora

Els debats més freqüents en el món associatiu giren a l’entorn dels mecanismes de gestió, dels relleus generacionals, de la pròpia capacitat de pervivència i, en termes generals, de l’enfortiment de les pròpies estructures.Equipaments i ús d’espais, difusió i comunicació, impuls del moviment associatiu en què hom està integrat, reforçament i visibilitat de l’activitat pròpia, competència, desavinences i col·laboració amb les administracions locals… Finsi tot quan es parla de cooperació entre entitats es fa en clau de reforçament mutu, relacions de xarxa i complicitats per aprofitar els recursos disponibles a favor de cada entitat.

Però… mirem prou enfora? La vocació generosa de les entitats sembla sempre dividida (és un debat eternament present en la majoria d’entitats) entre el foment de la pròpia activitat, primant els continguts que els socis consideren d’interès, i l’oferiment de servei a la societat o a l’entorn proper. En la mesura que les entitats són obertes, sembla clar que les programacions són una aportació al conjunt de la comunitat, però les dinàmiques relacionals produeixen més que no voldríem dinàmiques tancades i endogàmiques. En aquesta mateixa línia, la teòrica necessitat d’atraure nous públics o associats joves per garantir la pervivència posa damunt de la taula el debat sobre la incorporació de línies d’activitat innovadores i serveis que probablement no són del gust de la majoria actual. Els canvis s’han de produir per tal que vinguin nous associats, o han de venir nous associats per tal que hi hagi canvis?

És oportú remarcar aquí que una de les assignatures eternament pendents per al món de la cultura i de l’associacionisme en general és prendre en consideració les formes d’associació informal o no formal que, majoritàriament, adopten els joves. Amb relativa freqüència s’escolten afirmacions sense base empírica que lamenten una escassa voluntat participativa dels joves i nivells baixos de consum o pràctiques culturals. Aquesta qüestió, lligada també a la incorporació de nous hàbits i pràctiques relacionals i culturals derivats dels usos tecnològics i de l’anomenada transformació digital mereixeria, com a poc, un altre article. Em limito aquí a destacar que aquest seria un altre dels espais de coneixement que tenim poc desenvolupat i que podria, en el cas que s’abordés amb ambició, modificar molts apriorismes que condicionen les anàlisis del món cultural. Remarco, per tant, com a molt bona notícia, el fet que el CoNCA hagi iniciat recentment l’abordatge d’aquest àmbit, amb aportacions interessantíssimes derivades de l’estudi encarregat als professors Antoni Ariño i Ramon Llopis, de la Universitat de València, sobre La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015, amb la col·laboració de l’Observatori Català de la Joventut, que podria ser la base i fonament de futurs aprofundiments en aquest àmbit. Les incerteses polítiques i la manca de recursos condicionen aquesta línia de treball, però sembla que, de moment, el CoNCA la manté viva. Veurem quin és el nivell de l’aposta.

En qualsevol cas, aquests debats, cada cop més presents en el si de les entitats, i gairebé sempre en relació amb l’entorn local, podrien tenir trasllat a un altre nivell. Les nombroses xarxes d’entitats existents (en forma de federacions o coordinadores) formen en conjunt una trama, extensa i intensa en la seva presència territorial, que aglutina un gran potencial basat en la suma de les capacitats particulars de cada entitat. Igual que cada entitat en el seu entorn local, la força teòrica de cada xarxa associativa abasta tot el seu àmbit territorial. Però a què es dedica aquesta força? Si reproduïm a una escala territorial superior el debat de l’entitat local, ens trobem amb la possibilitat de treballar a favor de canvis i millores en les polítiques generals que afecten a conjunt del territori, que podrien beneficiar cadascuna de les entitats existents però que, a més, constituirien una aportació valuosíssima al model de governança cultural del país.

Però, s’aprofita aquesta possibilitat? Es fa difícil constatar la força pràctica d’aquestes xarxes, federacions o coordinadores quan la seva actuació no es dirigeix exclusivament als integrants del col·lectiu. És possible evidenciar un nivell organitzatiu i una capacitat logística rellevant (trobades multitudinàries, propostes internacionals, concursos, mitjans de comunicació….). Però costa trobar propostes adreçades al conjunt del país, que surtin o vagin més enllà de la pròpia activitat especialitzada o que es plantegin models públics de desenvolupament cultural o social que superin l’àmbit de les pròpies organitzacions.

La pregunta és: de quina manera intervé l’associacionisme en la gestió dels interessos públics i col·lectius? Com és la relació amb el poder públic, i quina vocació té d’intervenir o de ser part de les polítiques públiques? Hi és, aquesta reflexió? Proposa el moviment associatiu models socials, culturals o econòmics?


Vocació pública

Hi ha un potencial no aprofitat? Hi ha talent malbaratat? Hi ha estructures i capacitats organitzatives infrautilitzades? Hi ha capacitat i voluntat d’intervenir i de ser influent? El món associatiu ha de fer propostes d’organització social més enllà de dedicar-se als continguts que cadascú tria com a objecte concret del seu treball?

Sempre diem que l’associacionisme és una escola de democràcia, a través de la qual aprenem a participar, a gestionar, a debatre, a conviure amb la diferència i a valorar-la com a riquesa compartida, a defensar interessos amb lleialtat… Però, aquests interessos, són particulars (per molt que siguin associatius) o són compartits per al conjunt dela societat? Van més enllà de la pròpia activitat i la defensa de l’espai i l’àmbit propi de cadascú?

Podria el sector associatiu, obtenint profit del treball en xarxa, posant en joc les capacitats diverses de les federacions que agrupen sectorialment els centenars i milers d’entitats que hi ha al país, formular propostes programàtiques en àmbits diversos del nostre sistema cultural? Podrien, de manera organitzada i planificada, formular models genèrics de relació, cooperació i esforç compartit amb l’administració al màxim nivell? Podrien elevar el to d’exigència a l’administració per reivindicar el reposicionament de la cultura en el nivell de prioritats governamentals? Podrien fer ús de les pròpies estructures per desenvolupar motu proprio polítiques culturals compartides i destinades al conjunt del país? Podrien superar en ambició l’acció de l’administració i erigir-se en una referència ciutadana més enllà dels respectius àmbits locals?

Massa sovint parlem en termes elogiosos del món associatiu i ens deixem portar per llocs comuns que probablement tenen base històrica però que no contrastem adequadament amb la realitat actual. No podem pas dir que no hi hagi polítiques concretes de suport al món associatiu ni que no es produeixin reconeixements públics a la seva feina, dedicació i resultats. Però massa sovint cedim a la temptació de fer elogis genèrics que ningú no gosa contradir sense sotmetre’ls al necessari escrutini de les dades i l’anàlisi rigorós. La meva intuïció i el meu coneixement limitat del fenomen em porten a pensar que el volum, l’abast i la importància del món associatiu en la praxi cultural del país és força més rellevant del que som capaços de visualitzar amb les escasses eines amb què comptem. Si això fos cert, aquestes polítiques, que efectivament existeixen i que es poden avaluar en termes quantitatius i qualitatius, serien absolutament insuficients, no farien justícia al pes determinant del món associatiu i requeririen un replantejament radical. Conèixer més i millor el mon associatiu hauria de ser una prioritat per a l’administració, però també per al propi món associatiu.

Si es produís aquesta millora del coneixement associatiu, d’altra banda, podria, potser, confirmar-se la meva segona intuïció: la imperdonable falta d’ambició del propi moviment associatiu que, posicionat i consolidat en el nucli del desenvolupament social i cultural del país, no seria capaç d’elaborar, comunicar, exigir i promoure propostes programàtiques de desenvolupament que donessin continuïtat en termes de país a la tasca en la que cadascú, des del seu àmbit local, excel·leix.

Té capacitat, aquest enorme exèrcit d’activistes socials i culturals al qual em referia en les primeres línies d’aquest article, des de les respectives plataformes associatives i fent ús de les xarxes que, com a mínim, formalment existeixen, per influir o fins i tot ser determinant en el sistema cultural del país?

Si existís aquesta capacitat, si poguéssim contrastar-la amb rigor, exposar-la públicament i usar-la com a argument d’autoritat, no hauríem d’arribar a la conclusió que l’estem desaprofitant en termes de país?

Que no s’aturi, es preservi i es fomenti el treball quotidià de cadascuna de les entitats en el seu entorn immediat ha de ser un objectiu central en tota política cultural de l’administració. Aprofitar el potencial transformador de laforça conjunta del món associatiu per incidir en les polítiques públiques ha de ser un objectiu central de les organitzacions que el representen.


BIBLIOGRAFIA

Ariño, Antoni; Llopis, Ramon. La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015. Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. 2016

Arnabat, Ramon; Ferré, Xavier.Ateneus. Cultura i llibertat. Associacionisme a la Catalunya contemporània. Federació d’Ateneus de Catalunya. 2015.

Cendra, Oriol. Associacionisme i sociabilitat. Reflexions crítiques (1). Tornaveu. Associacionisme i cultura. Ens de l’Associacionisme Cultural Català. 2019

Conclusions. 6è Congrés d’Ateneus de Catalunya. Federació d’Ateneus de Catalunya. 2019

Fornies, Albert; Aguilar, Marina. El Panoràmic 2017. Dades i anàlisi per enfortir el sector no lucratiu català. Torre Jussana. Centre de Serveis a les Associacions. 2018.

(Aquest text es va publicar dividit en dos articles el 20 i el 22 de novembre de 2019, a Pensem, publiació electrònic de difusió del coneixement i promoció del debat, impulsada per la Fundació Congrés de Cutura Catalana.)

Pin It on Pinterest