En mig de les batusses pròpies d’una campanya electoral queda poc (o cap) espai per parlar de polítiques de joventut i és altament improbable que els debats i les polèmiques públiques facin un racó a les seves propostes de futur. Però remar contra corrent és gairebé un hàbit per als que reclamem major protagonisme per a l’acció pública dedicada als joves, i no serà ara que deixem de fer-ho. Tot i que al País Valencià la doble batalla per a les eleccions estatals i les eleccions autonòmiques deixa poques possibilitats per a encetar nous temes de discusió, ens cal obrir una esquerda a l’agenda pública i fer-la tan grossa com poguem per recordar que el passat 4 de març es va aprovar l’Estratègia Valenciana de Joventut (EVJ). No es tracta d’un projecte qualsevol, no és una proposta oportunista acordada poc abans de les eleccions per cobrir l’expedient i afegir una mica més de literatura burocràtica a les sofertes espatlles dels professionals de joventut i a la decebuda esperança dels joves. Es tracta d’una proposta programàtica i metodològica valenta que defensa un model de desenvolupament de polítiques públiques de joventut que, a poc que tinga èxit, es pot convertir en una frontera que delimiti un abans i un després en la manera com l’administració s’ocupa dels joves.

No busqueu en l’EVJ propostes espectaculars pensades per a acolorir l’aparador de les polítiques de joventut ni focs d’artifici que enlluernen quan esclaten i cauen en l’oblit just quan un nou titular encén la metxa. Fixeu-vos, això sí, en les previsions que s’hi fan a mig i llarg termini, en els plantejaments tècnics en els qual busca fonament, en els principis i criteris en que es basen les decisions, en les ferramentes que s’hi dibuixen, i contrasteu, finalment, tots aquests elements amb la realitat que a poc a poc, pausadament però amb determinació, va sent transformada. Perquè hi ha canvis que ja són visibles. Tot i que l’EVJ s’acaba d’aprovar, i malgrat que és un pla estratègic pensat, lògicament, per a endreçar el futur, es pot presentar ja també com el resultat d’una forta transformació en la manera com el Govern del Botànic ha afrontat les seves responsablitats cap als joves durant els darrers quatre anys.

Dir que les polítiques de joventut estaven aturades a la Comunitat Valenciana és dir poc. Hi havia una evident renuncia a la intervenció, un oblit com a àmbit de gestió pública, un menyspreu evident a la dimenió tècnica i professional del sector i, en conseqüència, una dimissió clamorosa de les responsabilitats de l’administració en l’atenció als joves. Les polítiques de joventut se sostenien només en la mesura que determinats municipis assumien aquesta responsabilitat i afrontaven per compte propi i en soledat la tasca de tenir cura dels seus joves, de facilitar-los la veu i de destinar-hi els recursos que fossin capaços de disposar. Durant els darrers quatre anys aquesta situació ha donat un tomb: l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ) ha recuperat la voluntat de construir polítiques fonamentades en el coneixement i la capacitat tècnica, ha rebut l’impuls de la decisió política que n’ha fet l’encàrrec i, molt especialment, ha deixat la direcció en mans d’una persona que sap exactament què té entre mans.

No és poca cosa que el director de l’IVAJ sigui un professional de joventut de llarg recorregut. Digueu-me quantes comunitats autònomes espanyoles tenen al capdavant del seu departament de joventut o organisme equivalent un tècnic bregat en les polítiques locals. Quants d’aquests responsables saben, per experiència pròpia, què vol dir dinamitzar un espai jove, impulsar una assemblea de joves, planejar i executar una programació d’activitats o omplir de contingut un servei d’informació juvenil? Quants d’ells han hagut de defensar projectes joves irreverents davant dels responsables polítics locals o han hagut de negociar amb col·lectius i associacions el model d’autogestió d’un equipament? Quants han posat cadires, han endreçat el local, l’han escombrat i han ajudat a recollir l’equip de so en acabar el concert, a les tantes de la nit? Quants plans locals de joventut han elaborat i quins processos de participació juvenil han impulsat?

En Jesús Martí podria donar resposta detallada i precisa a totes aquestes preguntes perquè el càrrec que ocupa li van oferir no per militar en una formació política concreta sinó per què disposa d’una trajectòria llarga i intensa com a professional de joventut. I tots els que en alguna ocasió hem assumit tasques d’aquesta mena podem reconèixer sense gaires dificultats la majoria de decisions i iniciatives que ha emprès al capdavant de l’IVAJ, perquè les ha fonamentat en el seu coneixement tècnic, en la seva experiència pràctica i en aquest estrany i indefinible esperit que caracteritza els tècnics de joventut. Coratjosos, optimistes malgrat tot, irreductibles al desànim, irònics sinó sarcàstics, irreverents, tossuts,  ingenus, desendreçats, lleials i molt obstinats.

No faré aquí una descripció detallada de l’EVJ, però sí que destacaré tres elements que són, a parer meu, virtuts essencials del projecte,  resultat d’aquest alineament amb la praxi professional i amb el coneixement directe de les dinàmiques juvenils que tan be exemplifica Jesus Martí, el director de l’IVAJ.

Una aposta local

Joventut és una competència exclusiva del govern autonòmic, i l’EVJ és l’instrument essencial amb què s’exercirà a partir d’ara. Però l’eficàcia de les polítiques de joventut es mesura essencialment a través de la proximitat amb el seu objecte de treball, i l’única manera de garantir-la és a través del seu desplegament en l’àmbit local. Poques mesures generades a nivell de país tenen la capacitat d’incidir de manera real en la vida dels joves i, en canvi, una atenció basada en el contacte quotidià i l’acompanyament en els processos d’aprenentatge, socialització i experimentació obren la porta a les transformacions que necessiten i demanden els joves. És per això que la major part d’iniciatives incloses a l’EVJ s’orienten a garantir capacitat d’actuació en els entorns locals, assegurant l’accessibilitat dels joves als serveis essencials, oferint espais i suports per a la socialització, la participació i el treball comunitari, i aportant recursos per tal que siguin ells mateixos els que desenvolupin els projectes i iniciatives que els han de permetre cobrir necessitats i satisfer inquietuds. L’EVJ vol assegurar que tots els joves del País Valencià tindran com a referència un pla local d’actuació, equipaments, serveis i programes a prop seu, i professionals de referència per atendre les seves necessitats i donar-los suport. D’entre totes les mesures que intentaran fer realitat aquest propòsit destaca amb claredat el que s’ha anomenat el Pla de Municipalització de les Polítiques de Joventut. Consisteix essencialment a dotar de recursos econòmics tots els municipis de la Comunitat Valenciana per tal que puguin contractar de manera estable professionals de joventut, amb una dotació mínima i suficient per desplegar arreu del territori aquest model d’actuació. Es fa a través d’un contracte programa en el qual s’estableixen els perfils professionals i obligacions mínimes d’actuació per a la elaboració i aplicació de plans territorials de joventut. Entre 2019 i 2023, si s’executa la proposta de manera completa, tots els municipis de més de 5.000 habitants disposaran de tècnics de joventut i dinamitzadors, i la resta de municipis disposaran també d’equips professionals a través de les mancomunitats a què estiguin adherits. El pla ja s’ha iniciat i durant 2019 es dediquen al voltant de tres milions d’euros per a la primera onada de contratacions, que s’acostarà al centenar de professionals.

Cooperació i transversalitat

Tots els models i propostes d’actuació en matèria de joventut topen amb la mateixa pedra: la necessitat de coordinar-se i cooperar amb la multitud d’instàncies que, en bona teoria, han de ser partícips del seu desplegament. Els joves, d’una banda, han de tenir un paper protagonista en tots els plans, i tots els àmbits sectorials de l’administració han d’alinear esforços per ser realment eficaços, mirant de fer bo el gastat concepte de la transversalitat. L’EVJ, no podia ser d’altra manera, també s’ho proposa. Si alguna cosa la diferencia, però, és la manera com es duen a la pràctica aquestes intencions. El Consell Valencià de la Joventut ha sigut present en la elaboració de l’EVJ des de l’inici, ha tingut veu a l’hora de determinar-ne les prioritats i fins al darrer moment ha influït en la redacció de les seves propostes de desplegament. Es pot parlar pràcticament de negociació, en la mesura que els representants juvenils han exigit que hi hagués mesures concretes en pràcticament tots els àmbits que ells mateixos havien desenvolupat a través d’un extens procés de participació impulsat durant 2018. El text final de l’EVJ no s’ha tancat ni s’ha aprovat fins que no s’ha produït un nivell mínim de consens amb els representants juvenils. La pressió juvenil sobre l’IVAJ ha estat intensa, i també ha estat determinant la voluntat de l’IVAJ de donar resposta efectiva a les exigències dels joves.

En el camp de la transversalitat, un dels reptes més complexes i eternament incomplet de totes les polítiques de joventut conegudes, l’aposta tampoc no és menor. Un dels criteris d’execució de l’EVJ contempla el que s’anomena dret d’incidència, que no és altra cosa que la capacitat dels responsables tècnics de joventut d’adreçar-se a altres departaments de l’administració per demanar, proposar i, en darrer terme, exigir, que es revisin linies d’actuació que afecten als joves i que no segueixen els criteris propis de les polítiques de joventut. Certament, dur a la pràctica aquest criteri no serà gens fàcil, però la seva simple existència i la voluntat política d’acceptar-lo i aprovar-lo, indica un canvi de posició molt rellevant dels responsables de joventut, que veuen reconeguda la seva autoritat tècnica, i tenen per fi la capacitat de contrastar-la amb la d’altres departaments de l’adminstració, tradicionalment més influents.

Fre a l’activisme

Un dels llocs comuns de les polítiques de joventut és la seva presentació pública com un dispositiu administratiu pensat especialment per a la programació d’activitats d’oci, com si el seu objectiu central fos mantenir ocupats i entretinguts els joves, en un intent d’evitar hàbits nocius o espais de conflictivitat. L’EVJ refusa explícitament aquest plantejament i defensa obertament que la missió fonamental de les polítiques de joventut és establir espais de relació, interlocució i coneixement amb els joves per acompanyar les seves trajectòries vitals, amb tasques de suport i mediació per assegurar el seu accés a serveis i recursos. És a dir, renuncia al paper prioritari que gairebé sempre s’ha donat a la programació d’activitat, per centrar els seus esforços en la tasca socioeducativa i d’acompanyament. El protagonisme ha de ser per als joves, i els professionals de joventut han de ser vehiculadors de suports i recursos per tal que siguin els propis joves els que desenvolupin propostes, projectes, activitats i iniciatives concebudes i desenvolupades segons els seus criteris i interessos. De fet, amb aquesta aposta explícita per la cessió de protagonisme als joves, l’EVJ no fa altra cosa que donar carta de naturalesa a un criteri que s’explicita en la majoria de textos teòrics sobre polítiques de joventut, però que escassament es tradueix en models d’actuació pràctics.

 

L’EVJ planteja, en termes generals, dos reptes essencials per a les polítiques de joventut. Es proposa, d’una banda, elevar el nivell de prioritat que tenen en el conjunt de l’acció política de l’administració. Els discursos de to electoralista sempre s’han referit a la joventut com un be a protegir, una promesa de futur o una garantia de pervivència de la comunitat. Però mai no l’han concebut com un àmbit específic d’actuació, amb un espai definit i dimensionat dintre de les polítiques públiques, dil·luït sempre entre el pes determinant de sectors de primera necessitat com l’ocupació, l’habitatge o les polítiques assistencials. L’EVJ fa un joc de colzes i busca fer-se un lloc entre les prioritats indiscutides de l’acció pública, apostant per abocar-hi recursos, esforç tècnic i discurs polític.

El segon repte té a veure amb el model tècnic. L’EVJ proposa que les polítiques de joventut es reconeguin a si mateixes com un àmbit complex de l’atenció a les persones, que defugin els relats simples i que assumeixin la dificultat de desenvolupar amb correcció la seva missió, que té més a veure amb el “com” fem les coses, que no pas amb “quines” coses fem.

Tot just ara l’EVJ inicia el seu recorregut. Necessita temps, continuïtat, constància i determinació. Si els seus plantejaments tècnics i metodològics es poden arribar a aplicar tal com han estat concebuts, podríem estar fent una passa significativa en el camí de consolidació i progrés de les polítiques de joventut. Seria una bona notícia per als joves valencians, però també per a tots els seus veïns, que els observen amb atenció.

Aquí teniu l’Estratègia Valenciana de Joventut.

Pin It on Pinterest