El Cercle de Cultura ha emprès una nova etapa d’activitats que es proposa explorar els temes clau del món cultural a Catalunya i ho fa programant actes de debat i reflexió pública en diferents punts de la geografia catalana. L’associacionisme cultural és un d’aquests temes, Granollers un dels territoris a explorar, i els 75 anys de l’Associació Cultural d’aquesta ciutat una excusa perfecta per fer-ho coincidir tot en un acte que va tenir lloc el 30 de novembre de 2022 a la Sala d’Actes del Museu de Granollers, i que van titular Reptes i prioritats de l’associacionisme cultural. 

Amb molta generositat van considerar que jo era el més adequat per obrir l’activitat amb una petita ponència sobre els factors clau que determinen la viabilitat dels projectes associatius que posen la cultura en el centre de la seva activitat. Després de l’acte, prou reeixit i, pel que sembla, ben rebut pels granollerins que hi van assistir, vaig convertir les quatre notes amb què em vaig recolzar per fer la xerrada en aquest article que he posat a disposició de les dues entitats i de qui en vulgui fer ús. Es tractava de promoure la reflexió, de posar el cuquet del dubte en l’ànima associativa de les entitats culturals i de provocar, en la mesura del possible, debat i diàleg en les seves juntes i assemblees. Espero haver-ho aconseguit, ni que sigui mínimament. Les paraules que segueixen són l’esca que n’havia d’encendre el foc.


Les entitats que tenen futur

No és fàcil trobar textos, espais o exercicis d’anàlisi neutral referits al món de l’associacionisme. La gran majoria d’aportacions es fan des de l’adhesió incondicional i la lloança genèrica al fet associatiu, i es vesteix de debat el que en realitat són simples apologies, generalment mancades de reflexió crítica. Sense ànim de contradir els valors o virtuts que tradicionalment es vinculen al món associatiu, sinó d’aportar elements d’anàlisi que serveixin de contrapunt i que, per tant, ajudin a objectivar la informació, poca o molta, de què disposem, crec que és necessari aproximar-se al fenòmen des d’una sana distància professional.

Les dades de què disposem per fer aquesta aproximació són escasses, i és fàcil arribar a la conclusió que l’estudi del fet associatiu està mancat d’aprofundiment acadèmic, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Podem accedir només a algunes recopilacions numèriques i estadístiques incompletes i a algunes reflexions que, per be que interessants, són majoritàriament de part i, tot i que amb notables excepcions, fetes des de la subjectivitat entusiasta dels militants de la participació.

Taula de diàleg en l’acte del Cercle de Cultural i l’Associació Cultural al Museu de Granollers

És per això que prenc com a punt de partida de la meva reflexió un argumentari àmpliament assumit per les organitzacions que treballen a favor del món de l’associacionisme i que jo resumeixo de manera un mica agosarada en tres punts essencials. Primer: que el futur de les entitats entra en zona de risc majoritàriament a causa de les dificultats materials que han d’afrontar (finançament, conservació patrimonial, gestió de la massa social i explotació d’equipaments i serveis). Segon: que l’articulació, projecció i prestigi social del moviment associatiu passa per una relació problemàtica, d’amor-odi, amb l’administració. Tercer: que el repte fonamental que s’ha de convertir en garantia de pervivència és el relleu generacional i rejoveniment dels quadres dirigents.

En aquest context, i defugint el risc de convertir aquesta ponència en una llarga llista de dificultats o mancances de l’associacionisme cultural que pugui ser interpretada, simplement, com un enfilall de crítiques poc amables, em plantejo, igual que els futbolistes poc imaginatius, fer una pilotada endavant, i passar la responsabilitat de l’anàlisi als dirigents de les entitats. Proposo a les associacions culturals un seguit de qüestions, la resposta a les quals, dialogada i elaborada en la intimitat de les seves particulars juntes o assemblees, ajudi a fer una autodiagnosi de la situació en la què es troba cada entitat.

Llançaré, per tant, un seguit de preguntes, organitzades en tres blocs, que han de ser vehicle per a la reflexió, excusa per al debat i, espero, estímul per a la formulació de respostes que es puguin traduir en propostes de treball per al futur. Cadascun dels blocs fa referència a una virtut, la possessió de la qual proporcionaria a les entitats possibilitats reals de pervivència i progrés en un futur més o menys immediat.

La flexibilitat, la transparència i la permeabilitat. Les tenen, aquestes virtuts, les vostres entitats?


Flexibles

Dir que les entitats han d’estar alineades amb el seu temps pot semblar una obvietat o una frase d’autoconsum superficial per discursos institucionals. Però la intenció que hi ha darrera de l’enunciat pren una altra dimensió si la posem en relació i la contrastem amb els argumentaris que tot sovint (majoritàriament?) fan servir el dirigents d’entitats de llarg recorregut per construir l’ideari de la seva organització.

No hi ha presentació pública d’una associació que no proposi emmirallar-se en la tradició de la pròpia organització, fonamentada en una història tot sovint atzarosa, amb moments de crisi i combat per superar dificultats i garantir la seva supervivència, però també, i sobretot, en un passat d’èxit, una època en la que, pressumptament, l’entitat era perfectament fidel als seus principis fundacionals, tenia un paper brillant en el seu context social i gaudia d’un espai significatiu de protagonisme en el marc de la seva activitat central. El tòpic que tot temps passat fou millor sembla fet a mida de l’associacionisme cultural, que sempre atresora en la memòria una època de prestigi, significació i relleu social. Sense obviar la possibilitat que el present de l’associació sigui brillant i enlluernador, allò més habitual és projectar el futur tot buscant la recuperació dels valors i virtus que es van donar en aquest passat mític per reeditar èxits d’altres moments. Tota entitat disposa d’una imatge idealitzada de si mateixa que reposa en els valors de la pròpia història i busca permanentment la recuperació d’uns trets que foren la clau de l’èxit en el passat, la fidelitat als quals hauria de ser garantia d’un futur virtuós. I no és anecdòtic que hi hagi una referència permanent a la longevitat de les entitats. Cada aniversari complert és una prova de la solidesa de l’entitat i, potser, de la qualitat de la seva feina. Es vincula l’èxit de l’organització a la seva pervivència. Pocs elogis són més preuats en el món associatiu que els que fan referència a la durada del seu recorregut.

Però si del que volem parlar és del futur i de com ens hi projectem com a organització, la referència permanent al passat haura de trobar un fre. Si l’observança de les finalitats de l’entitat es mesura per la fidelitat a un estil, maneres i continguts del passat és raonable pensar que podem caure en zona de risc si del que es tracta és de donar sentit a l’entitat avui. Són prou flexibles els valors i principis fundacionals de la nostra organització, generats en un passat més o menys llunyà, com per mantenir-se vigents avui?

Mirem d’observar si aquests valors i principis són útils per abordar dues qüestions de tipus general que podríem convenir que són avui indispensables per donar vigència i sentit a la nostra feina associativa: la transformació digital i l’agenda reivindicativa.

No farem aquí una apologia de les tecnologies ni de la societat de la informació, però ens posarem ràpidament d’acord si diem que hem d’incorporar la gestió de dades en el funcionament quotidià de la nostra entitat, amb els instruments tècnics que siguin necessaris. Per fer-ho, cal assumir principis com la cooperació, el treball en xarxa, l’obertura per rebre i acceptar noves propostes i l’adaptació de l’organització a les necessitats dels seus membres. Us proposo que mireu de respondre a aquestes preguntes.

  • La base de dades dels nostres associats, dels nostres simpatitzants i dels nostres col·laboradors s’ha actualitzat durant el darrer any?
  • En quina data vam deixar de guardar o arxivar en paper les actes de les nostres assembles i reunions de la junta directiva per passar a fer-ho digitalment?
  • Enviem la mateixa informació a tots els nostres associats o la segmentem segons els seus interessos i circumstàncies?
  • Quins tràmits poden fer els nostres associats i usuaris per via electrònica, sense necessitat de gestions presencials ni paper?

Però deixem ara les qüestions tecnològiques, que sembla que avui no es pugui parlar d’altra cosa. Per què no ens preguntem si els nostres principis i finalitats fundacionals inclouen la possibilitat d’incorporar a la nostra agenda de treball línies de reivindicació alineades amb les necessitats i dificultats que viuen els nostres associats i conciutadans? Fem-ho fàcil; responem a aquestes preguntes.

  • La nostra entitat participa en algun projecte de caire cultural adreçat al conjunt de la comunitat en la que vivim (municipi, districte, barri…) que no tingui a veure directament amb l’objecte de la nostra activitat?
  • Hem expressat durant el darrer any, de manera pública, com a organització, alguna opinió relacionada amb el moment econòmic i/o social del nostre entorn proper?
  • Tenim algun vincle o espai de relació i col·laboració amb l’ajuntament del nostre municipi al marge de les subvencions o convenis que signem per realitzar la nostra activitat habitual?
  • Ens hem afegit o hem participat durant el darrer any a alguna campanya o reivindicació social, cultural o política protagonitzada per joves?
  • Amb quantes entitats del nostre entorn comunitari, equiparables a la nostra, tenim una relació de col·laboració o cooperació, a nivell general o en projectes concrets?

D’acord, d’acord: és difícil donar reposta a alguna d’aquestes preguntes si abans no hem decidit internament i, per tant, hem debatut, sobre la pertinència de treballar en els temes que s’hi plantegen. I aquí és on volíem arribar. Podria ser que les tres preguntes fonamentals, en aquest apartat, fossin aquestes:

  • Quina va ser la darrera vegada que vam rellegir les finalitats que s’estableixen en els nostres estatuts i vam debatre sobre si calia o no revisar-les?
  • Quina va ser la darrera vegada que vam elaborar un document (digueu-ne projecte, si voleu), petit o gros, que descrivia objectius de l’entitat (generals o parcials, és igual) i es proposava accions concretes per assolir-los en un termini de temps que anés més enllà d’un any?
  • L’activitat que hi ha darrera de les fonts d’ingressos amb què se sostè econòmicament la nostra entitat són coherents o es contradiuen amb el nostre ideari o finalitats socials?

Transparents

Les entitats són expressió de diversitat, d’interessos en ocasions poc connectats entre ells, fins i tot divergents, però que complementats entre si en un àmbit territorial o ciutadà concret, poden composar, com a aquell que dona solució a un puzzle o un trencaclosques, un paisatge social amb coherència pròpia. Per tal que es produeixi aquest encaix virtuós, però, és necessari que hi hagi coneixement compartit. Les organitzacions s’han de mostrar, han d’explicitar els seus objectius, el seu estil, els seus mecanismes de funcionament i la seva activitat.

Hauria de ser fàcil saber “de què va” una entitat, per quins temes s’interessa, on és la seva porta d’entrada i com d’ample és. I tot això caldria saber-ho en un nivell bàsic sense necessitat d’entrar-hi, a través de la informació que s’ofereix públicament i per canals d’accés lliure. Massa sovint comprovem que el coneixement que és té de les entitats es basa en imatges arquetípiques, en prejudicis heretats i en llocs comuns que no se sostenen en cap realitat precisa.

Amb alguna freqüència assistim a lloances entusiastes referides a una institució, pronunciades per persones que, contra tot pronòstic, s’hi han integrat i han descobert que l’organització era molt més oberta, més plural, més rica i generosa que no es pensava. I podem assegurar, també, que cada cop que sentim aquestes afirmacions joioses estem constatant com de malament comunica aquella entitat. Perquè si manifestem sorpresa pel fet que l’entitat tingui aquelles qualitats és que estavem prèviament convençuts que no les tenia o que tenia justament les contràries. La persona que se sorprèn de tanta virtut només l’ha pogut constatar després de vèncer diversitat de barreres que dificulten l’aproximació a l’entitat. Probablement la major part de barreres són mentals, i tenen a veure amb estereotips i prejudicis, però són estereotips i prejudicis que l’entitat no s’ha ocupat de desmuntar.

Diuen que qui no comunica no existeix. Serveix de poc atresorar les virtuts més esplèndides si ningú no les coneix. I aquesta absència de coneixement no només és una barrera per a l’entrada de nous associats o usuaris, sinó també un obstacle tot sovint insalvable per a la cooperació amb altres entitats, per a l’acord amb les administracions o per al mínim èxit desitjable de les nostres programacions.

Ser transparents no vol dir veure-hi a través de nosaltres, sinó veure què tenim a dins. No ens referim a la transparència a què ens obliga la legislació quan som beneficiaris de fons públics (tot i que també ho hem de tenir en compte, és clar), sinó a la capaciat d’explicar als nostres veïns qui som, quines coses fem, com les fem i de quina manera s’hi pot accedir.

Però la reflexió s’acaba aquí. Defugim la temptació de teoritzar sobre nosaltres mateixos i mirem de ser una mica pràctics. Ens fem alguna pregunta clau per esbrinar si comuniquem i si comuniquem be?

  • Els fills dels nostres amics, infants i/o adolescents, saben dir el nom de la nostra entitat i són capaços de recordar una activitat que fem al llarg de l’any?
  • Hi ha al nostre municipi algun rètol o senyal de circulació que indiqui o senyali la ubicació física de la nostra seu?
  • Quina va ser la darrera vegada que la nostra entitat va merèixer el titular d’un mitjà de comunicació del nostre entorn proper que no fos, simplement, la inserció d’un acte a l’agenda d’activitats?
  • Disposem a la nostra seu d’un espai i d’un horari més o menys periòdic per atendre socis, usuaris i passavolants?
  • Si posem el nom de la nostra entitat al google maps, ens dirà com podem arribar a la nostra seu?
  • Amb quina periodicitat pengem alguna informació, opinió o impressió en el perfil d’alguna xarxa social en la qual estiguem actius?
  • El regidor de cultura del nostre municipi sap dir correctament el nom complet de la nostra entitat?
  • És possible saber què està passant dintre de la nostra seu des del carrer, sense necessitat d’entrar-hi?
  • Quan va ser la darrera vegada que vam rebre una sol·licitud d’ingrés o col·laboració amb la nostra entitat per part d’una persona que no és familiar, amic o recomanat, d’un soci?

 

Permeables

Fins i tot les organitzacions aparentment més obertes i plurals acaben tendint, un dia o altre, a l’endogàmia. No n’hem de fer escarafalls. M’atreviria a dir, fins i tot, que és natural.

Quan hem esmerçat esforços, temps i recursos a desenvolupar un projecte i per fer-ho ens hem aliat amb altres persones, amb les quals ens hem hagut d’entendre i cooperar, però també negociar i trobar punts d’acord, és lògic intentar preservar amb pocs canvis el fruit o resultat de la feina feta. I això, tot sovint, passa per mantenir equips, donar continuïtat a aquelles coses que creiem que han funcionat i reproduir activitats, sistemes de treball i ecosistemes relacionals.

Aquestes dinàmiques, que en termes generals podem valorar com a positives, poden esdevenir també, a llarg termini, un fre per a l’evolució i el progrés, si no som capaços d’identificar moments de canvi necessaris, clausurant etapes per obrir-ne de noves i facilitant l’evolució dels processos sobre els quals hem sostingut les nostres propostes cap a nous horitzons. De vegades les etapes positives ho són justament perquè es van endevinar les accions i les persones més adequades per a un moment determinat. I el pas del temps fa inadequats aquells recursos que en un moment determinat foren ideals. Cal facilitar aquests processos de canvi pel be de la pròpia organització i també, perquè no, pel benestar de les persones que en formen part.

Una manera essencial de facilitar aquests processos evolutius es mantenir un nivell remarcable de permeabilitat en les nostres organitzacions. Permeables a la incorporació de noves persones, la qual cosa implica, al mateix temps, permeables a noves idees, sistemes i estils.

He explicat a l’inici d’aquest text que hi ha un ampli consens en el mon associatiu sobre la necessitat de relleu generacional i rejoveniment de la massa social i dels grups dirigents. Sembla difícil fer aquesta afirmació sense centrar la necessitat en la incorporació de persones joves a les entitats, però fer-ho amb aquesta claredat no deixa de ser una simplificació. La renovació d’una entitat es pot produir per l’edat o per les idees, pels nous estils o per la connexió amb les necessitats actuals. Si la nostra organització és permeable, hi haurà un fluxe més o menys estable de noves incorporacions, que seran de qualsevol edat i, per tant, també de joves. D’entrada, el que cal garantir, és que la qualitat de la permeabilitat sigui una caraterística genèrica de l’entitat. Les raons que fan permeable una entitat per a una persona de 50 anys són, en essència, les mateixes que la fan permeable per a una de 20 anys. Un cop hàgim garantit la permeabilitat com a valor general, tindrem l’oportunitat de focalitzar els esforços en algun grup d’edat del qual estiguem especialment mancats. Centrar-nos en la incorporació dels joves al món associatiu, d’altra banda, requeriria uns quants textos de, com a mínim, la mateixa dimensió que aquest.

La dificultat d’incorporació de nous associats es viu tot sovint com una adversitat aliena a la pròpia organització, una fatalitat contra la que és difícil lluitar perquè es considera que socialment cada cop es valora menys les virtuts o beneficis de formar part d’una organització formal. És a dir, busquem les raons de la falta de renovació fora de l’entitat. Sense menystenir la possibilitat que, efectivament, hi hagi tendències generals que facin menys atractiu el fet associatiu, crec que, abans de carregar els neulers a algú altre, i d’acord amb el que vinc fent en tot aquest text, el primer interrogant cal formular-lo en clau interna.

  • Què troben a faltar en la nostra entitat totes aquelles persones que voldríem que s’hi associessin i no ho fan?
  • Podria ser que ens estiguessim ressistint a considerar la possibilitat que no els fóssim útils? Que no els fóssim simpàtics? Que no féssim res que els interessi?
  • En paral·lel, a més, hauríem de preguntar-nos alguna cosa que, potser, de tan òbvia com és, mai no diem en veu alta: per a què volem que entrin més persones a la nostra entitat?

Si l’única raó per la qual desitgem nous associats és garantir la pervivència de l’organització, voldria dir que ens agrada tal com és, que no hi volem fer canvis i que intentem que, simplement, es reprodueixi en el temps allò que hem fet fins ara. Aquesta resposta seria, és clar, legítima. Però seria absolutament contradictòria amb la possibilitat, ben real, que els nostres conciutadans considerin que no fem res que sigui gaire útil ni interessant i que el nostre estil i maneres de fer les coses no quadren amb la seva manera de veure el món.

Si no agradem i no volem canviar perquè ja ens està be el que fem, hem d’assumir que la nostra entitat morirà amb nosaltres. Que durarà el que durem nosaltres. Altre cop, no cal fer escarafalls. Aquesta no és pas una possibilitat dolenta en si mateixa; no hi ha res de dolent en ser coherent amb les pròpies idees i assumir que són les nostres i de ningú més. Això sí, en aquest cas, la longevitat i la pervivència d’una entitat no hauria de ser, per a nosaltres, un valor d’especial relleu.

En qualsevol cas, fins aquí el que hem fet ha sigut aproximar-nos als nostres objectius per eliminació. Si efectivament volem donar continuïtat al nostre projecte associatiu i considerem que tenim altres finalitats a més de celebrar aniversaris un any darrera l’altre, però al mateix temps som conscients que ja no tenim aquell atractiu ni potencialitats que teníem temps enrera, ens cal assumir algun tipus de canvi. I és en aquest punt quan arribem a la que és, per a mi, la mare de totes les preguntes:

  • Cal que entrin persones noves a la nostra entitat per canviar-la, o be hem de canviar primer alguna cosa en la nostra entitat per tal que sigui possible que hi entrin persones noves?

Per primera i darrera vegada en aquest text, donaré resposta a la pregunta plantejada: cal canviar primer, sense cap mena de dubte. Si volem ser útils, si volem ser interessants, si volem aportar alguna cosa a la comunitat de què formem part, si volem perdurar més enllà de l’actual nucli dirigent de l’entitat, hem de produir transformacions en la nostra organització que modifiquin la seva percepció social, la facin atractiva i ofereixin possibilitats de realització a persones diferents de les que avui en formen part.

Públic assistent a l’acte del 30 de novembre de 2022

Podem dir-ho encara d’una altra manera, més clara i més simple: hem de fer canvis en la nostra organització per tal que hi puguin entrar persones que tinguin la possibilitat real d’aprofundir aquests mateixos canvis. Si prenem aquesta decisió, que requereix, certament, cert grau de valentia, serà el moment de generar els processos interns necessaris per donar resposta a les preguntes que ens fèiem en la primera part. Quins objectius tenim i quins projectes impulsem per assolir-los? Farem que la nostra entitat sigui flexible i s’adapti al temps en què viu.

 

Amb un projecte a la mà, d’altra banda, tindrem alguna cosa per mostrar i podrem parlar de transparència com a virtut. Estarem, per tant, en disposició de donar resposta als interrogants de la segona part d’aquest text. Com ens mostrem als nostres conciutadans i com comuniquem el nostre projecte?

Amb un bon projecte i amb un bon model de comunicació tornarem a ser aquell motor de canvi cultural i social que sempre hem volgut ser. Serem atractius, útils, simpàtics i, fins i tot, necessaris. I entraran nous associats perquè haurem arribat a fer de la permeabilitat una qualitat enriquidora.

Entre els nous associats hi haurà, sense cap mena de dubte, joves. I haurem tancat el cercle que donarà continuïtat a la nostra entitat perquè seran ells els que preservaran els valors i finalitats fundacionals introduint tots els canvis necessaris per evitar la temptació de mirar-nos excessivament el melic.

Pin It on Pinterest