Que una organització que agrupa entitats que tenen més de 150 anys d’història utilitzi la paraula “llavor” per definir el seu ideari i el model de societat en el qual es vol desplegar és tota una declaració d’intencions. Una llavor ens remet sempre a un projecte de futur i no és d’entrada la primera expressió que ens ve al cap quan pensem en una institució de llarga història. Per què, així doncs, hauria de ser un terme adequat per a una entitat centenària? La llavor fa temps que ha germinat, les seves branques han florit esponeroses i el fruit ha estat recollit ja per diverses generacions de ciutadans. Però també és cert que hi ha hagut anyades molt dolentes, que algunes plantes han estat abatudes, que d’altres s’han pansit fins a la desaparició i alguns d’aquest fruits han madurat en excés i s’han esclafat a terra sense que ningú no n’hagi pogut aprofitar els beneficis. Per tant, que a l’hora de fer balanç d’una llarga història es continuï parlant de llavor vol dir que ens referim a unes criatures que se saben en construcció permanent, que no donen mai res per bo, que tenen clar que triomfar és recomençar i que no s’hi val a badar perquè la llibertat en què han volgut fonamentar la seva construcció cal defensar-la, promoure-la i exercir-la cada dia del món.

Ateneus: llavor de llibertat és el títol del documental dirigit per Sergi Sandúa, produït per Nosotros Films i impulsat i finançat per la Federació d’Ateneus de Catalunya a través d’un projecte de micromecenatge. El film repassa la història del moviment ateneista a Catalunya i mira de descriure’n les seves peculiaritats. Són 65 minuts intensos, en els quals es combinen les imatges que mostren l’activitat de fins a disset ateneus catalans, el testimoni de nombrosos socis i activistes d’aquestes associacions i una narracció sincopada que va enllaçant episodis singulars de les entitats amb la història del país. Val a dir que el repte encomanat a Sandúa no era gens fàcil perquè, per començar, calia triar quines de les 175 entitats associades a la federació havien de tenir un espai de protagonisme per il·lustrar el contingut del film i, sobretot, perquè la gran diversitat d’organitzacions que s’aixopluguen sota el terme genèric d’ateneu constitueix un laberint immens de motivacions, interessos, inquietuds i aspiracions. El documental mira de trobar els valors comuns, de destil·lar allò d’essencial que comparteixen, de teixir un discurs que pugui explicar amb claredat quines són les afinitats que tenen milers de persones d’arreu del país, quines són les motivacions que els impulsen a treballar per les seves entitats i per la seva comunitat.

El producte resultant és interessant, i combina prou be el relat històric amb la descripció de les motivacions dels ateneistes, a cavall entre ideals culturals, el vincle amb l’entorn immediat i un esperit emprenedor que els du a l’autoorgantizació com a fórmula ideal per assolir les seves aspiracions. Ara bé, més enllà del fet gratificant i anecdòtic per a un activista de reconèixer la pròpia entitat en un producte cinematogràfic, cal dir que si el film ha de tenir una clara utilitat, ha de ser més aviat per explicar el fenòmen ateneista a aquells que no el coneixen o no en són (encara) partícips. És previsible la projecció del documental a les seus de totes les entitats associades a la federació, però trobo que el valor del producte només s’aprofitarà adequadament si es troba una fórmula d’exhibició pública que n’estengui el missatge més enllà dels que ja en són convençuts o adeptes. La primera mesura hauria de ser, no caldria ni dir-ho, la programació del film a TV3, en algun horari raonablement triat i, a poder ser, equiparant-lo, com a poc, als productes documentals que són habituals i referents per a la televisió pública catalana. Però caldria anar un mica més enllà, i buscar fórmules per ampliar la seva repercussió més enllà del públic adepte. Feina a pensar-hi i a concretar-ho.

L’eina

L’estrena del documental, que va tenir lloc el 16 de setembre a la Filmoteca de Catalunya, va venir acompayada de la presentació d’un producte, la naturalesa del qual no va acabar de quedar gaire clara, que es va donar a conèixer com a eina per mesurar l’impacte social dels ateneus. Es tracta d’un document que combina l’anàlisi del món associatiu amb la elaboració d’un model d’avaluació de l’activitat de les entitats, amb la voluntat que esdevingui una eina útil i pràctica per millorar la seva capacitat d’autoconeixement i, en conseqüència per projectar i planificar el seu futur. El document ha estat elaborat per l’empresa BCF Consultors per encàrrec de la Direcció General de Cultura Popular i d’Associacionisme Cultural, del Departament de Cultura de la Generalitat, i ha comptat amb la col·laboració de la Federació d’Ateneus de Catalunya. La presentació de l'”eina” va ser a càrrec d’un dels responsables de l’empresa consultora, Miquel Flamarich, que va descriure breument el procés de creació del document, tot remarcant el treball de prospecció realitzat en diverses entitats per identificar els principals items i continguts a valorar.

És interessant que el Departament de Cultura elabori models d’anàlisi i instruments pensats com a servei per a les entitats i, per tant, cal valorar positivament i aplaudir la iniciativa. Tanmateix, ens caldrà esperar a tenir-ne més i millor coneixement, perquè la obligada brevetat de la presentació va deixar més incògnites per resoldre que certeses. A banda que probablement el context festiu de l’estrena del documental no era el més adequat per a la presentació d’una einea que vol ser eminentment tècnica, la projecció de pantalles power point denses i sobrecarregades per explicar un model d’anàlisi no em va semblar una bona elecció per seduir el públic, constituït sobretot per dirigents (i, per tant, voluntaris) de les entitats. Flamarich va fer una explicació correcta en termes professionals per a aquells que podem estar habituats a treballar amb eines d’anàlisi i estudi, però probablement una mica confusa per als assistents a l’acte, molt heterogenis i segurament poc avesats a aquest tipus de prsentacions. Va explicar, en un intent lloable per ser pedagògic, tres o quatre dels més de 400 indicadors que han construït per impulsar aquest model d’anàlisi i va usar exemples concrets. Però em va semblar que l’eina, que pot ser prou senzilla i clara per a un professional dedicat a la consultoria i a l’estudi, era un pèl excessiva per al dirigent d’una entitat. És arriscat fer cap valoració només amb l’esqüeta presentació que vam veure, però la primera impressió és que difícilment podrà ser útil si no és a les mans d’un professional de la gestió (treballador de les pròpies entitats o servei extern). En qualsevol cas, segur que caldrà, més enllà de distribuir el document i el model que s’hi proposa, algun tipus de guia simplificada per tal que, efectivament, esdevingui una eina adequada per a totes les entitats. I remarco que dic per a “totes” les entitats, i no només per a aquelles que tenen una part de la seva gestió professionalitzada.

Una festa

En qualsevol cas, el 16 de setembre es va evidenciar, una vegada més, que el moviment ateneista gaudeix en termes generals d’una salut prou robusta en la mesura que té una àmplia presència quantitativa i qualitativa arreu del país. Però el bon moment es demostra, sobretot, perquè el col·lectiu malda per dotar-se d’estructures i models de treball que l’actualitzin, que en modernitzin la gestió i que afavoreixin una major presència, pes i inlfuència pública. En aquest sentit, no és gens anecdòtic que el darrer president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, Salvador Casals, hagi estat nomenat recentment membre del plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). La tercera onada de consellers del CoNCA, nomenats sempre pel Parlament de Catalunya, incorpora per primera vegada un representant genuí del món de l’associacionisme cultural i probablement cobreix així, també, un buit que no tenia gaire justificació. Sembla clara la voluntat de realçar aquest model associatiu, perquè just abans del seu nomenament, el mateix Casals rebia del propi CoNCA un dels anuals Premis Nacionals de Cultura, per reconèixer justament la tasca de la federació que fins fa poc presidia.

El nou president de la federació, que ha pres possessió del càrrec aquest mateix any, just quan finalitzava el Sisè Congrès d’Ateneus de Catalunya, és Pep Morella, i ha recollit el testimoni de Casals, garantint la continuitat dels projectes engegats i afegint-hi la seva pròpia vitalitat i activisme. Amb l’acte del dia 16 de setembre a la Filmoteca, Morella va obrir probablement una nova etapa de la federació en un ambient que tenia tots els ingredients propis d’una festa associativa. Més de 300 persones van assistir-hi, arribades d’innombrables punts de Catalunya, en representació de les seves respectives entitats, i amb ganes de celebrar que el mon associatiu i de la militància cultural té i mereix un espai de protagonisme que les institucions no sempre han sabut reconèixer i valorar.

En tot cas, Morella ha entomat la feina amb passió i dedicació, perquè ell i els membres de la seva junta mantenen un elevat ritme de visites arreu del país, resseguint les entitats federades i assistint als seus esdeveniments. L’agenda de Morella i la seva junta és, ben segur, una de les més intenses del país. I si no ho creieu, seguiu-los a la xarxa (@josepmorella@AteneusCat) i poveu, com jo, de concertar-hi una trobada. Quan es produeixi serà, ben segur, plaent, però la primera dificultat serà trobar un forat a l’agenda per programar-la.

L’ateneisme està, no hi ha dubte, ben arrelat a la història del país. Però cada cop que floreix sorgeix una nova llavor que en multiplica el potencial. És per això que als adjectius que dediquem habitualment a l’ateneisme hi hem d’afegir que és divers, ric, actual i innovador. Cal, això sí, regar la llavor cada dia.

 

Pin It on Pinterest