Article publicat en el número 119, de setembre-octubre de 2011, de la revista Papers de Joventut. La publicació dedica un monogràfic a explicar la situació dels professionals de les polítiques de joventut a Catalunya, el País Valencià i les Illes, en el marc de la crisi econòmica. Aquest article contextualitza les polítiques de joventut en les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques del moment, i desenvolupa arguments que permetin defensar-ne la pertinència i la necessitat en una situació d’incertesa i pessimisme generalitzat.

Joves? Ara, més que mai!

La necessitat d’immediatesa en l’obtenció de respostes és consubstancial a la condició juvenil i qualsevol professional avesat al contacte directe amb els joves ho ha de saber. Però si això és cert en condicions normals, ho és encara més en les especials circumstàncies que vivim avui. A més de ser una realitat gairebé física, la crisi econòmica és també un estat d’opinó que ho condiciona tot i que instal·la un interrogant darrera de cada afirmació o cada acció que s’emprèn des de les administracions públiques. L’escassetat de recursos i la necessitat innegable d’estalvi fa que els responsables públics hagin de triar entre allò que és essencial i allò que és o pot ser superflu, entre aquelles despeses a les quals no podem renunciar de cap manera i aquelles que són prescindibles. Per la mateixa raó, en un context de crisi econòmica cauen totes les polítiques no consolidades, les que es fan sense convicció, les que generen debat i incomoden, les que incorporen el dubte, aquelles que han estat assumides amb reticències, les que no ofereixen rendiments immediats, les que obtenen resultats de difícil visualització. Els temps de crisi, per tant, esdevenen una prova de foc per a aquelles polítiques que estan quotidianament qüestionades. La pregunta, per a mi, resulta evident: superaran les polítiques de joventut aquesta prova?

Fa pràcticament trenta anys que a Catalunya existeixen i es desenvolupen polítiques de joventut amb continuïtat democràtica i amb plantejaments que, malgrat els canvis i l’evolució, són equiparables a les que avui coneixem. La reivindicació sempre les ha acompanyat, perquè sempre hem percebut que estaven infradotades, que subsistien amb molt menys recursos del que seria raonable, que han ocupat una posició de rereguarda en les prioritats polítiques, que el compromís dels dirigents no ha anat mai més enllà del mínim imprescindible, i que massa vegades s’han mantingut vives només pel compromís i la desraonada insistència dels professionals. Malgrat tot, hem de reconèixer també que durant els darrers deu anys, malgrat els problemes i les estretors, han passat coses interessants. S’han succeït, amb fortuna diversa però amb constant renovació, ofertes formatives prou ambicioses; hem disposat d’un pla nacional de joventut que, crítiques al marge, s’ha mantingut, consolidat i renovat; s’ha construït, per fi, una organització professional independent; s’han multiplicat els espais i mitjans que permeten la reflexió i el debat; s’ha aprovat una llei de polítiques de joventut (in extremis i amb el risc de quedar-se aigualida, però s’ha aprovat); i l’extensió de les actuacions en matèria de joventut en l’àmbit local ha estat realment important.

Semblaria, a la vista de totes aquestes transformacions, que les polítiques de joventut han passat a constituir-se en un àmbit de la intervenció pública ja indefugible, assumit pels poders públics i qüestionat només en espais marginals i poc influents. Pronunciar-se categòricament és arriscat, però el grau de consolidació sembla prou rellevant. O, com a mínim, ho semblava. Fins que va arribar la crisi.

Els mesos a venir seran, amb tota probabilitat, els més durs i complicats, però el símptomes ja són perceptibles. La llei de polítiques de joventut, sota el tel de la simplificació administrativa, serà revisada a la baixa pel que fa als compromisos d’actuació. Les retallades pressupostàries que, òbviament afecten a tots els àmbits de l’administració, comencen a resultar dramàtics per a nombrosos serveis locals de joventut. Aturada de qualsevol inversió en equipaments per a joves. Paralització efectiva del mercat laboral per als professionals de joventut, sense noves ofertes, sense creació de noves places. Reducció dels equips tècnics a gairebé totes les administracions. Anulació de programes de dinamització i atenció inespecífica. Desaparició de regidories de joventut independents per quedar absorvides per altres departaments o, simplement, per ser eliminades.

Podem confiar que aquesta marxa enrere és temporal, que respon només a la conjuntura de crisi i que arribarà, més aviat o mes tard, el moment de la recuperació? O els retrocessos seran irreversibles?

Curiosament, la llista de rebaixes que acabo d’enumerar té una escassa presència pública. La sensació social de crisi és intensa, però l’atenció ciutadana es preocupa essencialment i gairebé de forma exclusiva, d’aquelles actuacions i serveis que són percebuts com de primera necessitat. I l’opinió pública, cal que ho tinguem clar, no inclou les polítiques de joventut en aquest grup. Com podem defensar una política de joventut quan s’estan reduint serveis de salut, quan l’estalvi afecta greument el sistema educatiu? En aquest context, com podem continuar defensant les polítiques de joventut com a sector imprescindible de la gestió pública?

Intentem-ho. Proposo dues raons essencials per defensar les polítiques de joventut en qualsevol context i conjuntura, fins i tot les de major precarietat social. Per començar, resulta bàsic entendre que una component de la crisi econòmica actual té a veure amb els dèficits de les polítiques de joventut de fa 10, 15 o 20 anys. Malgrat la intensa i eficaç intervenció en molts àmbits d’atenció als joves, els professionals ens hem cansat de defensar amb poc èxit el treball qualitatiu en la denominada transició escola-treball, la necessitat de  prestigiar l’ensenyament, de connectar la formació professional amb la realitat juvenil d’una banda, i laboral de l’altra, de buscar mecanismes per lluitar contra l’abandó prematur de la formació. En una situació d’atur baix (comparant amb els estàndards històrics espanyols) a ningú no li va semblar que aquests serveis o aquestes actuacions fossin essencials. Podem fer una llarga llista d’estudis locals i algun d’àmbit més genèric en els quals s’explicava el risc de caiguda en situacions de dèficits socials estructurals si no es treballaven aquests aspectes en època de bonança econòmica. El fràgil fil de l’equilibri que es produeix durant l’adolescència entre l’interès pels estudis, la voluntat i necessitat d’oci lúdic, l’impuls per experimentar sensacions i riscos, l’accés frívol a la vida en parella i la família i l’entrada per la porta del darrera al treball precari i sense qualificació, es podia trencar a la mínima sotragada econòmica.

La sotragada ha arribat, i no ha estat mínima. Ara tota prioritat política passa per lluitar contra l’atur juvenil, afavorir la formació, augmentar les competències… Es vol fer d’urgència allò que requereix anys de treball en programes inespecífics, de proximitat i atenció personalitzada. Resulta evident: la desatenció de polítiques clares de joventut genera problemes a mig i llarg termini. Allò que no vam fer fa quinze anys ens passa factura avui. Però, si allò que no vam fer en període de bonança econòmica ens aboca a una situació complexa avui, quin serà el resultat de no actuar en un període de crisi aguda? Avui els joves tenen greus dificultats, certament. Però què passarà amb els joves d’aquí a cinc o deu anys si avui rebaixem encara més la intensitat de les polítiques de joventut?

Intentem ara buscar un segon argument per defensar les polítiques de joventut. Els nostres programes i actuacions es basen essencialment en el treball de proximitat i la interlocució estable amb els joves. Per molt que tinguem la consciència i percepció tècnica que estem treballant de forma correcta, la nostra tasca mostra sempre resultats difusos en temps present i requereix un mínim recorregut temporal per donar fruits perceptibles. Treballem de forma inespecífica perquè tota tasca educativa no formal i d’acompanyament a les persones es basa en un pòsit que es va sedimentant lentament i que no arriba a ser visible, la majoria de vegades, fins que les persones que són objecte de la nostra intervenció deixen de ser joves. Treballem sobre la base d’intangibles difícilment quantificables en el moment precís de la intervenció. La participació, la formació complementària, el lleure educatiu, el reciclatge, l’aprenentatge de la creativitat, l’emprenedoria, l’activisme social, són instruments que generen ciutadans de futur amb recursos i capacitat d’adaptació a l’entorn. No hi ha escola que ho ensenyi això, no hi ha universitat que tituli ciutadans. Els ciutadans es construeixen a si mateixos amb les ajudes externes que són capaços de recollir, i les polítiques de joventut, des de fa trenta anys, han estat una d’aquestes ajudes, essencial, per molt que sigui difícil quantificar-les  i visualitzar-les.  Les polítiques de joventut ajuden a construir projectes vitals i a cultivar tots els components que complementen l’educació formal i aporten a les persones el bagatge suficient per enfrontar-se a les dificultats que hauran de superar al llarg de la seva vida. Ciutadans amb voluntat emprenedora, capacitat de superació i creixement, participatius i actius. Ciutadans, en definitiva, amb capacitat per buscar-se la vida. Aquests són els ciutadans amb què hem de comptar en temps d’incertesa com els que vivim avui.

Certament, explicar les polítiques de joventut a aquells que no hi estan avesats o que hi estan predisposats en contra és ben difícil. Costa explicar-les a aquells que no entenen o no assumeixen la complexitat dels processos socials. Però justament per això, les polítiques de joventut requereixen una aposta decidida. Em temo que molt més decidida del que fins ara ho ha estat.

Estem en una cruïlla certament important. Els experts ens diuen que la sortida de la crisi econòmica no serà ni ràpida ni fàcil, que la recessió serà llarga, que la recuperació serà lenta, complexa i amb recaigudes. Tot i que ningú no s’atreveix a fer pronòstics, no sembla que abans de 10 anys aconseguim, no ja tornar a la situació precedent, si no normalitzar els nostres ritmes de desenvolupament. Necessitem respostes per als joves d’avui, però també ens cal garantir que aquests mateixos joves siguin gent preparada d’aquí a 10 anys, quan, igual que avui, ens facin falta ciutadans capaços, actius, i implicats. I no els tindrem si avui tanquem l’aixeta de les polítiques de joventut.

Pin It on Pinterest