Una afirmació com la que encapçala aquest text podria semblar una bestiesa en l’era de la revolució tecnològica, justament quan la nostra quotidianitat està permanentment ocupada per missatges que ens arriben d’arreu, que apunten en totes les direccions possibles, que saturen la nostra capacitat de comprensió i que exigeixen resposta immediata. Mai com avui ha circulat tanta informació i mai com avui no s’ha imposat la comunicació com a simple senyal d’existència. Qualsevol entorn professional fa necessari un entorn comunicatiu, i tenir veu en el context en què a cadascú li correspon actuar no és una condició d’èxit sinó una simple necessitat de supervivència. Emetre senyals al món, amb insistència i periodicitat, és el mínim que s’exigeix a qualsevol agent que vulgui tenir alguna possibilitat de ser tingut en compte per a…. qualsevol cosa. Cal dir coses. Sense aturador. Importa la quantitat i la freqüència. La velocitat té premi. Cal parlar molt i fer-ho sovint.
Però comunicar fa por.
No fa por emetre missatges, perquè tenim infinitat d’instruments per fer-ho, facilitats a dojo per donar senyals de vida, estímuls permanents que ens animen a manifestar-nos, premis banals per a la presència mediàtica, reconeixements complaents per a la simple ocupació de l’espai comunicatiu. La quantitat és l’objectiu, la velocitat l’instrument que ens hi porta. Si som ràpids som els primers a dir qualsevol cosa i, sobretot, guanyem temps per a dir-ne més. És evident que, amb aquestes premisses, la tecnologia i les seves possibilitats il·limitades és el factor clau.
Malgrat tot, però, comunicar fa por.
I és que de qualsevol cosa en diem comunicar. Jo vaig estudiar en una facultat que en aquell moment s’anomenava de ciències de la comunicació, i ho vaig fer en una època en què la tecnologia tal com avui la coneixem encara no amarava les nostres vides. No ho celebro; només ho constato. Però vull fer notar el que amb ulls d’avui podria semblar una paradoxa notable: em vaig llicenciar d’una especialitat lligada a la comunicació sense haver tingut ni tan sols la necessitat de tocar un ordinador. I no sobre una pantalla, sinó damunt d’una pissarra i amb guixos, a mi encara em van explicar i dibuixar la teoria sobre l’acte comunicatiu amb aquell esquema tan simple que ressaltava com a elements fonamentals l’emissor, el receptor, el canal i el codi. Dels dos primers, res a dir, perquè encara sóc capaç d’identificar-los avui més o menys com ho feia llavors. Del tercer queda clar que és millor no parlar-ne gaire, perquè en el temps que tardo a descriure’n un ja s’ha produït un nou avenç tecnològic que el fa passar per vell. I el quart… El quart fa por.
La qüestió és que avui usem el terme comunicació sense posar-lo a prova. Ens hi referim per esmentar qualsevol missatge emès, i no ens aturem gaire a observar quin recorregut fa, a qui arriba, en quines condicions i amb quins efectes. I, sobretot, gairebé mai no ens preguntem si ha assolit l’objectiu que perseguia. No ens preguntem si….. si comunica. O potser és que, simplement, l’objectiu del missatge ja no és comunicar sinó donar fe de la nostra presència. De la nostra simple, plana, escassa i transparent existència. Emetre missatges com a prova de vida, com a senyal desesperat del nostre desig que algú, o tothom, ens tingui en compte. Però, que ens tingui en compte per a què? És igual. Que ens tingui en compte. Continua sent comunicació, això? Segurament sí. En una versió simple, lleugera, insubstancial, neutra, assèptica, banal… però encara és comunicació. Des d’un punt de vista teòric, continua sent comunicació, perquè transmet la idea que hi ha algú a l’altre costat del missatge, que algú és viu i existeix. Diu poques coses més que aquesta simple constatació de vida. Ja sabem, però, que no tota vida és vida intel·ligent.
Perquè, allò que fa por és comunicar amb qualitat. Afinar el codi, precisar el sentit, fixar coneixement, aportar contingut, garantir rigor, contrastar informació, animar la resposta, valorar el resultat. La versió més simple i plana de l’acte comunicatiu no cal que compti amb tots aquests ingredients. Però comunicar de forma continuada sense tots o una part substancial d’aquests ingredients acaba finalment per desvirtuar el fet mateix de la comunicació.
I és així com des d’un tuit s’opina i es critica sense fonament ni contrast. És així com un percentatge espaordidorament alt de missatges menyspreen la sintaxi i arraconen l’ortografia. És així com ens acontentem amb una confirmació electrònica de lectura, sense prova de comprensió. És així com rebem un currículum d’algú que busca feina i en el títol del document hi diu “prova”, “definitiu” o “versió 3” i que confia totes les possibilitats d’èxit a una fotografia retocada. És així com resseguim del dret i del revés un web sense trobar-hi rastre d’un perfil clarificador sobre el titular ni un sistema de contacte directe. És així com fem campanyes que volen i aconsegueixen ser virals sense aportar dades significatives sobre la nostra tesi. És així com fem una trucada telefònica (això si encara ens atrevim a parlar) i quan ens contesten preguntem qui hi ha a l’altra banda de l’aparell abans d’identificar-nos. És així com expliquem esdeveniments i no n’esmentem ni el lloc ni la data. És així com difonem continguts d’aparença rellevant donant-los per bons pel simple fet d’existir. És així com reenviem informacions que acusen i critiquen sense tenir opinió pròpia sobre l’afer. És així com entrem en debats banals sobre temes importants sense informació significativa per fonamentar la nostra posició. És així que definim posició sense saber. És així com amplifiquem acudits en línia, riem gracietes ofensives, celebrem l’enginy sense context, aplaudim l’insult sense arribar a imaginar que ofèn, allarguem polèmiques només pel magre triomf de tenir la última paraula. És així com retransmetem la nostra vida en directe sense adonar-nos que en fer-ho retransmetem també la vida dels que tenim al costat sense preguntar-los què els sembla. És així com rebaixem la qualitat i el sentit del verb comunicar.
El problema és que comunicar amb algun grau d’exigència implica renunciar a la quantitat i a la velocitat. Combatre la llarga llista de defectes que he enumerat en el paràgraf anterior implica rebaixar presència, espaiar els missatges, ocupar temps en la elaboració i, ai las!, renunciar a dir segons què. I ens desterra del mapa comunicatiu, tal com el configura la tendència. Ens obliga a buscar la nostra petita quota de glòria a través de la qualitat; ens obliga a l’esforç. I justament per això, comunicar, comunicar bé, fa por.
No us estranyi si tardo a publicar un altre article com aquest. O millor.
Comentaris recents