No. No sóc jo. Esborreu el somriure maliciós dels vostres llavis i traieu-vos del cap la idea que m’he empescat una argúcia per dir públicament totes les coses políticament incorrectes que amago a la motxilla quan em demanen que opini sobre una política local de joventut concreta. Amics i amigues, jo no sóc el @tecnicdjoventut.
I doncs… qui és? Us agradaria saber si és rossa o si té les cames peludes, si és un biòleg decebut de la docència o un electricista amb ganes de gresca, si és urbanita o sobreviu com pot en un poble tan simpàtic com inhòspit, si és un independentista eixelebrat o si vol ampliar la base… Ho entenc, ho entenc. Però la primera cosa que heu d’assumir és que després de llegir aquest pamflet seguireu sense saber qui és el @tecnicdjoventut. De fet, espero que no ho arribeu a saber mai. Com veureu ben aviat, necessitem imperiosament que en el seu rostre s’hi segueixi dibuixant un interrogant.
La primera vegada que hi vaig tenir contacte em va citar al magatzem de la policia local d’un municipi de l’entorn metropolità, i mentre jo intentava evitar que punxés les rodes del cotxe patrulla m’anava dient que estava fart dels 280 caràcters de tuiter i que la seva ànima excelsa necessitava expandir-se amb un text digne de la seva dimensió intel·lectual.
He de reconèixer que no li vaig fer gaire cas. No podia pas creure’m de bones a primeres que tenia davant meu ni més ni menys que el @tecnicdjoventut. L’alter ego de tots els professionals de joventut, la veu de la consciència gamberra de tots els tècnics de la cosa juvenil, el martell d’heretges de la causa sociocultural, el dit implacable que acusa tots els arquitectes, policies locals i gestors culturals de l’univers, no podia ser pas el primer que se m’atansés un dia plujos de primavera (això de la pluja no hi té res a veure, és només per donar-hi un toc poètic).
Però la segona vegada que em va intentar seduir va optar per mesures més contundents. Vam quedar a la sala d’espera (sí, sí, com la dels dentistes) de l’oficina d’urbanisme d’un ajuntament de la Catalunya profunda, en un punt indeterminat entre Vic i Manresa. Després d’esparracar tres o quatre expedients d’obres que els seus admirats arquitectes s’havien deixat a la tauleta de l’avantsala, entre números antics de l’Interviu i el National Geographic, va fer una piulada davant del meu rostre atònit.
Em vaig haver de rendir a l’evidència. Si en aquell moment m’hagués dit que havia estat també l’assassí de Kennedy o un dels músics de l’orquestra del Titànic també me l’hauria cregut. I no em va quedar altre remei que agafar-me’l seriosament. Durant els dies següents em vaig dedicar a resseguir febrosament tota la seva producció tuitera, vaig beure a glopades tot el seu coneixement acumulat i en vaig fer una anàlisi digna del millor Pla Nacional de Joventut (riu-te’n tu de l’observatori!). Les conclusions foren evidents.
El @tecnidjoventut és l’ull que tot ho veu, el gran germà de les polítiques de joventut. Coneix el que es cou als passadissos de la Direcció General de Joventut, s’ensuma les estratègies de l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona, radiografia les oficines comarcals de joventut i, sobretot, coneix com si els hagués parit els serveis tècnics de gairebé (només gairebé?) tots els ajuntaments de la catalana terra.
I observa el món amb ulls de tècnic de joventut. Reflecteix amb sobrehumana precisió la cosmovisió dels professionals que afronten cada dia la missió de treballar amb els joves, per als joves, entre els joves, al costat dels joves, abraçant-los, acomboiant-los, animant-los, esperonant-los, acompanyant-los, entenent-los, patint i gaudint amb ells, rient i plorant quan convé. Sap quines són les dificultats que afronten quotidianament, les incomprensions de què són víctima, les contradiccions que viuen a remolc dels qui prenen decisions en nom seu, les barreres que han de saltar per assolir una mínima part dels objectius inabastables que els imposen. És també la personificació de l’esperit irreductible dels professionals, del seu optimisme a prova de bombes, de la seva generositat, del seu compromís amb l’entorn i la comunitat, de la seva voluntat de servei, de l’obertura de mires, de la seva, al cap i a la fi, ingenuïtat.
Stan Lee no hauria creat un superheroi més ben dotat, creieu-me. I per això, quan, en la tercera cita que vam tenir, asseguts entre caixes en el racó de fumar dels monitors que s’escaquejaven del parc de Nadal d’un poble de la Costa Brava, no vaig tenir cap dubte que li donaria un cop de ma per a la publicació d’això que teniu entre mans. Perquè el @tecnicdjoventut, eteri i volàtil, omnipresent però inaprehensible, potser és l’únic que pot parlar amb la claredat que descobrireu en el text que avui comenceu a llegir. No li cal ser políticament correcte, pot dir el que tot tècnic de joventut voldria dir i l’instint de supervivència li ho impedeix. Els apunts que fins ara ens ha regalat des de l’univers tuiter es converteixen aquí en un tractat sobre la concepció de l’administració i del servei públic d’un tècnic de joventut qualsevol, humil però immens en la seva ingènua voluntat de canviar el món.
Mentiria si us digués que estic d’acord amb tot el que diu en aquest pamflet, però tampoc no us diré en què dissenteixo. De fet, si alguna cosa lamento després de llegir això que estic prologant és que difícilment és debatible en àgora pública si no és anònimament. Li he dit que friso per crear un espai de diàleg (és un dir) sense escrúpols ni autocensures i li he proposat que organitzem un fòrum virtual per debatre amb ell en obert. Encara riu. I les seves rialles retrunyen entre muntanyes de plans locals de joventut.
Em fa una certa ràbia que sigui poc recomanable debatre sobre aquests temes en públic, però tampoc no vull privar-me de la sornegueria, del sarcasme i, perquè no, de la dolenteria de les seves paraules, que només són possibles sota l’obscura capa de l’anonimat. M’alegro que finalment disposem d’un superheroi emmascarat que diu tot allò que tots hauríem volgut dir un dia en veu alta.
I ara, amb el vostre permís, me’n vaig a dinar amb tres alcaldes que abans de tenir la vara del consistori van ser regidors de joventut. He quedat amb ells per trobar matisos al text del @tecnicdjoventut que ara us disposeu a llegir. Hi vaig amb guardaespatlles.
Nota del prologuista. Els lectors més perspicaços hauran notat que tothora em refereixo al @tecnicdjoventut obviant tota perspectiva de gènere. Ho faig així per respectar el seu criteri en usar el genèric masculí en el seu perfil (perquè no es diu @tecnicadjoventut?), i també perquè sóc un feminista que creu que no cal destruir el llenguatge per defensar causes justes. En tot cas, si d’aquest fet en traieu la conclusió que el @tecnicdjoventut és un home, és que sou uns ingenus dignes de ser tècnics de joventut. O tècniques.
(Aquest text s’ha publicat com a pròleg del llibre Un pamflet sobre professionals i polítiques de joventut, escrit i editat pel perfil anònim de twitter @tecnicdjoventut. Si el voleu adquirir, contacteu amb tecnicdjoventut@gmail.com)
Comentaris recents