L’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès, aquest bell i excèntric anacronisme que els ateneistes ens entestem a mantenir viu davant de la repetida sorpresa dels no iniciats, va acollir el dissabte 26 de gener, la copa de cava i tertulia a peu dret que són habituals després d’una sessió solemne celebrada a l’espai central de la docta casa, la Sala Oriol Bohigas. S’hi va fer l’acte inaugural del VIè Congrés d’Ateneus de Catalunya, amb l’assistència del Director General d’Acció Cívica i Comunitària, Bernat Valls i la Directora General de Cultura Popular, M. Àngels Blasco, guarnit tot plegat amb una ponència pensada per esperonar els debats que han de venir, i que vaig tenir el privilegi d’escriure i llegir jo mateix. També hi havia de ser la Consellera de Cultura, Laura Borràs, però, tot i que la seva assistència hi estava anunciada, al final l’honorable va optar per assistir a l’inici d’un altre congrés, el que disparà el tret de sortida, aquell mateix dissabte, per a la Crida Nacional per la República.

No hi ha competència possible entre les inauguracions de dos congressos de tan diversa naturalesa, i tampoc no és aquest l’espai per a fer comparacions, de manera que em limito aquí a fer la crònica de l’acte ateneístic, i que cadascú reservi l’espai mental que desitgi a la crítica o la lloança, malèvola o banal, de la coincidència calendàrica.

En la meva ponència, que podeu llegir íntegra en aquest enllaç si hi teniu interès, vaig contraposar el paper brillant que tot sovint juguen els ateneus com a aparadors de l’activitat del seu entorn, amb la tasca més sorda i obscura que potser podrien fer amb major freqüència i dedicació, com a obradors per a la elaboració d’idees i d’això que els moderns anomenem innovació social. Què són els ateneus? Un aparador o un obrador? O be, si assumim que fan les dues coses a l’hora, en què excel·leixen més? Com a aparadors o com a obradors?

No és pas en aquest article que es dirimirà tan profunda qüestió, però no em puc estar d’apuntar que mentre fèiem la copa de cava i xerràvem distesament, amb la feina ja feta i l’acte ultimat i endreçat, es van manifestar amb tota claredat un i altre: aparador i obrador.

No hi ha millor aparador a Barcelona que una copa de cava a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès, a peu de carrer Canuda, a tocar de la plaça Vila de Madrid, amb les portes obertes de bat a bat, mostrant la bonhomia ateneista i despertant la curiositat dels vianants, entre ells un elevat percentatge de turistes més interessats en la botiga Mango del costat que en l’excel·lència cultural de l’entitat. El cas és que no pocs transeünts es van beneficiar de la generositat ateneista i van fer una copa de cava a costa del congrés nounat, de manera que l’aparador mostrava un grup ben nodrit de persones xerrant animadament sobre temes de profunditat inabastable. Val a dir que com a aparador, però, era d’una estètica una mica desendreçada. Convivien vestits i corbates amb gerseis de factura modesta i mocadors de coll nuats amb poc criteri. Hi havia algún taló esvelt, però dominaven bambes i calçats còmodes d’escàs glamour. L’edat mitjana voltava la cinquantena, però tombava perillosament cap amunt, i predominava l’estil clàssic sense pretensions i tot sovint, cal dir-ho, força descurat. Tot i així, no era gens negligible l’esporàdica presència de personatges de voluntat hipster, amb barbes poblades, camises de quadres i alguna jaqueteta excessivament ajustada tenint en compte els volums abdominals. Jo hi vaig comptar més homes que dones, i també he de fer notar que els que sostenien amb major persistència la copa de cava eren innegablement els mascles. Si hem de jutjar pel to de les converses, l’alegria era, sense grans escarafalls, la nota dominant: cada dues o tres frases, rialla, i les encaixades, els petons i abraçades esporàdiques eren formes d’efusió freqüents.

Convé no oblidar que els assistents a l’acte provenien d’arreu del país, ja que venien en representació de múltiples entitats ateneistes, i es mesclaven accents i parlars diversos i florits. Podríem preguntar-nos si hi ha un estil ateneista transversal, que creua el pais de dalt a baix. Es reconeixen, entre ells, els ateneistes, quan volten pel món? No m’atreviria pas a afirmar-ho pel que fa a la indumentària que, com ja us he explicat, era ben diversa i gens uniforme. Però… podríem parlar d’algun tret característic en el capteniment d’aquesta gent enderiada a mantenir dempeus casals i palaus i obstinada a omplir-los de coses vagament culturals? No descarto dedicar algun dia temps i escriptura a indagar la qüestió. Però no serà pas avui, perquè m’he de referir a l’obrador.

L’aparador, ja ho veieu, és evident. Portes obertes, bonhomia, un pèl d’exhibicionisme cultureta i ganes inaturables de convidar tothom a compartir els patimens de la gestió. Ah…. la gestió. Ja hem arribat a l’obrador. Aquell dissabte, a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès hi havia una concentració excepcional de persones dedicades a finançar obres de manteniment, lloguers insuperables, reformes de seguretat, compres de carpetes, taules, aigües de plàstic i bolígrafs per als convidats, i a elaborar informes per demanar als respectius ajuntaments permisos per a les més impensables activitats. Un munt d’homes i dones que, ximples, en plegar de la feina s’encofurnen en un casalot, repassen papers i factures i planegen maneres d’atraure públic per a la cultura, sigui el que sigui el que cadascú d’ells entengui per cultura. Mentre sostenien la copa de cava, reien en recordar la última baralla amb l’ajuntament de torn, els equilibris necessaris per encaixar en una mateixa junta veïns amb capacitat variable de convivència i les mil i una mentides innocents per ajornar el pagament d’un equip de so, un càtering de xips i “ganxitos”, i la impressió d’uns tríptics amb una programació atapeïda i de lletra minúscula. Aquests estranys personatges, dedicats a programar presentacions de llibres, projecció de pel·lícules i celebració de taules rodones plenes d’arestes, són els oficials de l’obrador que en cada poble del país vetlla per tal que hi hagi alguna cosa vagament cultural que no depengui de l’administració i que mereixi el qualificatiu d’independent. I són gent que, estranyament, s’aferren a paraules com democràcia per justificar quatre actes modestos, pluralitat per defensar trobades de gent de pelatge divers, llibertat per demanar als convidats que expliquin coses amb les que, potser, ni tan sols hi estan d’acord….  A la fi, són gent que fan de les idees matèria prima. Modestament. Però insubornablement.

Aquell dissabte en qüestió es van trobar a l’Ateneu Barcelonès unes quantes dotzenes d’operaris de la cultura, representants dels obradors que a cada poble del país s’anomenen ateneus i que, a desgrat dels inconvenients i de les dificultats, tossuts i obstinats, diuen que fan cultura.

L’aparador era ben visible. L’obrador es respirava.

A tota aquesta gent, durant els proper mesos, la Federació d’Ateneus de Catalunya els ha convidat a mostrar-se, a lluir guarniments a l’aparador, i a debatre per elaborar projectes i plans de futur a l’obrador.

Pin It on Pinterest