Podria semblar que un llibre sobre Barcelona escrit a finals dels anys vuitanta és extemporani i té escasses possibilitats d’explicar la ciutat amb un mínim interès per a un lector actual. Però fareu be de pausar els apriorismes i de parar atenció a l’obra que Colm Tóibín, aquest irlandès que tothom situa com a candidat al Nobel de literatura, dedica a Catalunya, més que no pas a Barcelona, malgrat el seu títol. És cert que Tóibín homenatja els temps agitats que van seguir al final de la dictadura franquista a Barcelona, i també ho és que el seu text traspua nostàlgia d’una joventut viscuda en l’ambient excitant d’una ciutat desendreçada, gamberra i de futur incert. Però el que a mi més m’ha interessat del llibre de l’irlandès és la manera com ens explica als catalans.
Cal aclarir que l’obra es va publicar en anglès i que ha servit com a introducció al nostre país per a nombrosos visitants encuriosits en el nostre particular racó de mon, i que la primera edició en català no va veure la llum fins als primers anys del nou segle. No pocs lectors d’arreu del mon, per tant, s’han apropat a la nostra realitat a través del punt de vista de l’irlandès. I no us heu de deixar enganyar pel títol, perquè a les pàgines del llibre no s’hi homenatgen les virtuts del país ni dels seus pobladors sinó, diguem-ho amablement, la seva singularitat. Jo no seria capaç d’assegurar que Tóibín està enamorat de Catalunya, tot i que per a escriure el llibre és evident una feixuga tasca de documentació i aproximació social, cultural i històrica. Jo diria, més aviat, que mostra sorpresa, incredulitat i escepticisme, que observa els catalans i la seva capital amb estupefacció. Son bojos, aquests catalans, sembla que estigui dient darrera de cada frase del llibre.
Explica les característiques més notables del tòpic canònic català amb un punt de fredor, i de tant en tant deixa anar adjectius que gairebé passen desapercebuts però que, a poc que t’hi aturis, denoten perplexitat. No li llegireu ni una sola vegada que som magnífics, que tenim un país meravellós, que som molt bona gent, que estimem la llibertat o que som els més creatius del mon. Tot allò que el particular xovinisme català dona per fet i que habitualment enfila dalt de l’altar de les glòries nacionals ho relata amb un punt de distància que em sembla ben sana. No s’està de dir que som estranys, realça sense compassió contradiccions de polítics i artistes, relata episodis inversemblants de la nostra història i deixa a la valoració del lector la seva qualificació. No és complaent, no ens fa la pilota, no ens estima irracionalment, però ens dedica temps, esforç i astúcia literària. Diu que ens homenatja i ens despulla davant del mon. Molt murri, aquest Tóibín.
L’irlandés abandona la descripció i la narració de ventures i desventures catalanes poc després dels mitificats jocs olímpics de 1992, de manera que a la seva obra no hi trobareu els desgavells actuals i no tindreu ocasió de rebolcar-vos en les malvestats del turisme ni en la despersonalització que tots els barcelonins d’avui denunciem amb creixent indignació. Però potser descobrireu que els mals que ens sotgen no son ni recents ni originals, i que si alguna cosa fem malament ara, segurament és que la ja la venim fent malament des de fa força anys.
I, en canvi, és més que probable que trobeu entre les seves paraules raons ocultes per a confessar-vos addictes a la ciutat, atrapats sense remei en aquest racó de mon, arguments irracionals per seguir exercint de barcelonins. Us adonareu que quan volteu pel mon i us pregunten d’on sou no dieu que sou catalans (i encara menys espanyols) sinó que sou de Barcelona. Amb una rialla i una estúpida expressió de complaença. Tóibín ho veu, ho explica i es meravella que siguem com som.
Comentaris recents