L’educació social com a garant dels drets de la ciutadania

L’educació social com a garant dels drets de la ciutadania

En un dels espais de debat que van tenir lloc durant el Congrés de Pedagogia Social que es va celebrar a Girona entre el 14 i el 16 de setembre d’enguany vaig afirmar que els serveis socials al nostre país tenen, encara avui, una concepció massa assistencialista i que s’ocupen poc de l’atenció al comú de la ciutadania, més enllà de les mesures pal·liatives de les situacions de desavantatge i de les emergències socials. Un dels professionals que participaven al debat -que era, si no m’equivoco, educador social- va mirar de rebatre la meva afirmació tot assegurant que jo parlava del passat, i que la transformació dels serveis socials en la direcció que jo reclamava ja és un fet. Ara em trobo que els amics del CEESC proposen com a tema de reflexió per al Carnaval de blocs, justament, la dicotomia entre l’assistencialisme i la feina d’apoderament dels ciutadans per  la defensa del seus drets. L’assistencialisme no deu ser una realitat tan superada si el posem en l’eix d’una discussió que pretén arribar al conjunt de la professió. Tanmateix, no tinc gaire interès a intervenir en un hipotètic debat entre aquests dos extrems de la intervenció pública, entre d’altres coses perquè, malgrat tota la meva vida professional s’ha mogut pels llindars i fronteres difuses del que, en termes extensos, podem entendre com a intervenció socioeducativa, no tinc a les mans informació ni criteri suficient com per fer-me fort en la defensa d’una o altra postura. M’interessa molt més, en canvi, apuntar breument una idea que no és gens original, però que a còpia de fer-se tossudament present en les...
Jornada tècnica del procés comunitari de Tortosa

Jornada tècnica del procés comunitari de Tortosa

El 30 de juny de 2016 vaig conduir una jornada tècnica del procés comunitari de Tortosa en la qual es van reunir 45 professionals de diferents disciplines i de diferents administracions que treballen en relació amb els joves a la ciutat. L’objectiu era validar la diagnosi que els propis joves havien fet prèviament a través d’un procés participatiu, en la qual identificaven les principals problemàtiques que els afecten. Em van encarregar una xerrada sota el títol Polítiques de Joventut, treball en xarxa per obrir a jornada tècnica, en la qual vaig proposar criteris i condicions necessàries per tal que el desenvolupament del futur pla local de joventut s’impulsés en clau de xarxa, tant pel que fa al treball interdepartamental o transversal, com pel que fa a la gestió comunitària dels joves. Després de la xerrada tots els assistents es van organitzar en grups temàtics per revisar la diagnosi elaborada pels joves, van proposar indicadors tècnics per contrastar l’opinió amb un coneixement rigorós de la realitat, i van formular possibles actuacions per desplegar el futur pla local de manera atengués les demandes explicitades pels joves. Després de la posada en comú de les conclusions de cada grup vaig fer un tancament de la jornada recollint els elements més significatius de tot el treball desenvolupat. El procés comunitari que s’està desplegant a Tortosa des de fa ja uns quants anys, i del qual la política de joventut n’és només una part, és extraordinàriament interessant per la diversitat d’agents que hi intervenen i per l’estructura de treball amb què el desenvolupen. En aquest context, l’ajuntament és un agent més del procés comunitari...
Trobades improbables

Trobades improbables

Els espais de trobada improbables són aquells en els quals ens relacionem i interactuem amb persones que no formen part dels nostres cercles habituals, que pertanyen a cultures diferents, que tenen origen en territoris llunyans, que mai no arribarem a conèixer si no fem un acte de voluntat per entrar-hi en contacte. Són els paquistanesos que porten la botiga de la cantonada, els xinesos que han comprat el bar de la plaça, els pares magribins dels companys d’escola dels nostres fills, els gitanos de la parada del mercat… Ens creuem cada dia amb ells, hi tenim breus contactes quan els paguem la barra de pa o el cafè, els saludem de lluny a la sortida del cole, però no sabem qui són, què fan, com fan i què senten. És poc probable que arribem a compartir-hi gaires coses si no fem una passa endavant per generar… espais improbables. Espais de trobada improbables. Aquesta va ser una de les moltes idees que ens van regalar Carlos Giménez i Dolores Juliano en l’acte de presentació del Col·lectiu i+, que va tenir lloc el 14 d’octubre a La Seca, i que es va convertir en una excusa excel·lent per sentir parlar aquests dos  personatges, antropòlegs de capçalera per a qualsevol persona interessada en la convivència intercultural, la diversitat com a valor i la perspectiva de gènere. Va estat una hora i mitja de conversa intensíssima, en la qual es van comprimir amb una claredat admirable multitud de conceptes que el comú dels mortals tenim habitualment moltes dificultats, no ja per explicar, sinó per entendre. Giménez i Juliano van ser padrí i madrina...

Pin It on Pinterest