Comunicar fa por

Comunicar fa por

Una afirmació com la que encapçala aquest text podria semblar una bestiesa en l’era de la revolució tecnològica, justament quan la nostra quotidianitat està permanentment ocupada per missatges que ens arriben d’arreu, que apunten en totes les direccions possibles, que saturen la nostra capacitat de comprensió i que exigeixen resposta immediata. Mai com avui ha circulat tanta informació i mai com avui no s’ha imposat la comunicació com a simple senyal d’existència. Qualsevol entorn professional fa necessari un entorn comunicatiu, i tenir veu en el context en què a cadascú li correspon actuar no és una condició d’èxit sinó una simple necessitat de supervivència. Emetre senyals al món, amb insistència i periodicitat, és el mínim que s’exigeix a qualsevol agent que vulgui tenir alguna possibilitat de ser tingut en compte per a…. qualsevol cosa. Cal dir coses. Sense aturador. Importa la quantitat i la freqüència. La velocitat té premi. Cal parlar molt i fer-ho sovint. Però comunicar fa por. No fa por emetre missatges, perquè tenim infinitat d’instruments per fer-ho, facilitats a dojo per donar senyals de vida, estímuls permanents que ens animen a manifestar-nos, premis banals per a la presència mediàtica, reconeixements complaents per a la simple ocupació de l’espai comunicatiu. La quantitat és l’objectiu, la velocitat l’instrument que ens hi porta. Si som ràpids som els primers a dir qualsevol cosa i, sobretot, guanyem temps per a dir-ne més. És evident que, amb aquestes premisses, la tecnologia i les seves possibilitats il·limitades és el factor clau. Malgrat tot, però, comunicar fa por. I és que de qualsevol cosa en diem comunicar. Jo vaig estudiar en una facultat...
Cultura digital

Cultura digital

No cal ser un incondicional de les tecnologies per admetre que el món de la virtualitat ha difuminat fronteres entre sectors artístics i ha allunyat els límits d’allò imaginable. Podeu ser crítics amb el paper cada cop més inconcret de les indústries culturals i fins i tot les podeu denigrar. Però tant si és per viure-la com si és per combatre-la, tant si és per observar-la amb escepticisme com si és per submergir-vos-hi sense recança, resulta innegable l’interès d’estar al dia d’això que hem batejat com a cultura digital. L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) elabora i difon cada quinze dies els butlletins de Cultura Digital, en els quals recull tota mena de novetats d’aquest món. Per promoure’l afirmen que “et renovarà el cervell” i en el subtítol hi diu Tendències i Cultura Digital a Catalunya. Els culpables de l’invent ens expliquen des del seu web que les seves actuacions en aquest àmbit adopten una nova mentalitat que es fonamenta en una visió transversal, on els diversos actors culturals estan interconnectats i on els continguts prenen la centralitat. La centralitat per als continguts. Serà cert, això? Fins i tot si no us ho creieu i voleu fer miques la teoria, cal que us hi submergiu de tant en tant. En aquest enllaç els trobeu tots i podeu seguir el fil per subscriure-us al butlletí. I en aquest altre, podeu veure el darrer butlletí, del més de novembre. Cada quinze dies, una nova dosi en forma de bits. Cultura,...
Atenció, que ja parlen

Atenció, que ja parlen

Començo ja a llegir articles, entrades i comentaris que anuncien el prematur inici de la campanya electoral per a les properes eleccions i denigrant el període de debat que, inevitablement, s’obre fins a l’arribada de les eleccions al Congrés, previstes per al desembre. És una pràctica tan habitual com estranya reclamar altes dosis de democràcia i criticar al mateix temps de manera furibunda el contrast públic d’ideologies i propostes polítiques. Tot sovint sentim a parlar de la mala qualitat democràtica del país a aquelles persones que fugen esperitades del debat, que s’avorreixen en sentir els arguments dels aspirants a governar-nos, que proclamen al·lèrgia als programes electorals i que, al cap i a la fi, refusen la possibilitat de parar la més mínima atenció a les propostes que ens fan. Digueu-me raret, si voleu, però a mi les campanyes electorals em semblen prou divertides. Si som capaços de desprendre’ns d’una part substancial dels prejudicis que tots tenim ens adonarem que una campanya electoral és un moment magnífic de la vida pública del país. Els que les denigren asseguren que no et pots creure res del que s’hi diu, que totes les afirmacions que s’hi produeixen són de cara a la galeria, que són fum, focs d’artifici, mentides embolicades en paper de cel·lofana. Jo, en canvi, crec que per al ciutadà conscient, dotat d’algun criteri, amb alguna idea definida sobre el que desitja per al seu país, amb una miqueta de sentit crític i amb capacitat per entendre missatges d’una complexitat mitjana, una campanya electoral és una oportunitat impagable per destriar el gra de la palla. No negaré que en una...
Generació amb consciència de si mateixa

Generació amb consciència de si mateixa

Por tanto las TIC han desbloqueado la permanencia en una situación de “espera pasiva” y permiten una expresión (y una expansión) ilimitada de la condición juvenil. En un primer momento tal expansión parece haber sido aprovechada solo por los intereses comerciales de las propias TIC, pero en la actual fase, cuando las infraestructuras dejan de ser novedad, los contenidos van adquiriendo importancia. Los contenidos son, o representan, la objetivación de la realidad y/o el imaginario social y en ambos casos, la condición juvenil se expresa sin tapujos y toma conciencia de su capacidad colectiva. Se está conformando así una identidad social, que se identifica como “generación digital”, pero que en la práctica es una “generación con conciencia de sí misma”. Comas, Domingo. ¿Por què son necesarias las políticas de juventud? A la Revista de Estudios de Juventud, número 94. Injuve, setembre de 2011 (pàg....

Pin It on Pinterest