Comunicar fa por

Comunicar fa por

Una afirmació com la que encapçala aquest text podria semblar una bestiesa en l’era de la revolució tecnològica, justament quan la nostra quotidianitat està permanentment ocupada per missatges que ens arriben d’arreu, que apunten en totes les direccions possibles, que saturen la nostra capacitat de comprensió i que exigeixen resposta immediata. Mai com avui ha circulat tanta informació i mai com avui no s’ha imposat la comunicació com a simple senyal d’existència. Qualsevol entorn professional fa necessari un entorn comunicatiu, i tenir veu en el context en què a cadascú li correspon actuar no és una condició d’èxit sinó una simple necessitat de supervivència. Emetre senyals al món, amb insistència i periodicitat, és el mínim que s’exigeix a qualsevol agent que vulgui tenir alguna possibilitat de ser tingut en compte per a…. qualsevol cosa. Cal dir coses. Sense aturador. Importa la quantitat i la freqüència. La velocitat té premi. Cal parlar molt i fer-ho sovint. Però comunicar fa por. No fa por emetre missatges, perquè tenim infinitat d’instruments per fer-ho, facilitats a dojo per donar senyals de vida, estímuls permanents que ens animen a manifestar-nos, premis banals per a la presència mediàtica, reconeixements complaents per a la simple ocupació de l’espai comunicatiu. La quantitat és l’objectiu, la velocitat l’instrument que ens hi porta. Si som ràpids som els primers a dir qualsevol cosa i, sobretot, guanyem temps per a dir-ne més. És evident que, amb aquestes premisses, la tecnologia i les seves possibilitats il·limitades és el factor clau. Malgrat tot, però, comunicar fa por. I és que de qualsevol cosa en diem comunicar. Jo vaig estudiar en una facultat...
Atenció, que ja parlen

Atenció, que ja parlen

Començo ja a llegir articles, entrades i comentaris que anuncien el prematur inici de la campanya electoral per a les properes eleccions i denigrant el període de debat que, inevitablement, s’obre fins a l’arribada de les eleccions al Congrés, previstes per al desembre. És una pràctica tan habitual com estranya reclamar altes dosis de democràcia i criticar al mateix temps de manera furibunda el contrast públic d’ideologies i propostes polítiques. Tot sovint sentim a parlar de la mala qualitat democràtica del país a aquelles persones que fugen esperitades del debat, que s’avorreixen en sentir els arguments dels aspirants a governar-nos, que proclamen al·lèrgia als programes electorals i que, al cap i a la fi, refusen la possibilitat de parar la més mínima atenció a les propostes que ens fan. Digueu-me raret, si voleu, però a mi les campanyes electorals em semblen prou divertides. Si som capaços de desprendre’ns d’una part substancial dels prejudicis que tots tenim ens adonarem que una campanya electoral és un moment magnífic de la vida pública del país. Els que les denigren asseguren que no et pots creure res del que s’hi diu, que totes les afirmacions que s’hi produeixen són de cara a la galeria, que són fum, focs d’artifici, mentides embolicades en paper de cel·lofana. Jo, en canvi, crec que per al ciutadà conscient, dotat d’algun criteri, amb alguna idea definida sobre el que desitja per al seu país, amb una miqueta de sentit crític i amb capacitat per entendre missatges d’una complexitat mitjana, una campanya electoral és una oportunitat impagable per destriar el gra de la palla. No negaré que en una...

Pin It on Pinterest