Text de la ponència inaugural del VIè Congrés d’Ateneus de Catalunya, escrita i llegida per Pep Montes el 26 de gener de 2019, a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

El 15 de març de 2006, el professor Manuel Castells, catedràtic de sociologia i urbanisme per la Universitat de Califòrnia, Berkeley, finalitzava una conferència en aquesta mateixa sala, que tenia un aspecte força diferent a l’actual, amb una frase prou contundent, que expressava, en paraules seves, un somni. Castells deia que volia veure els ateneus, literalment, “com a nodes locals de producció en xarxa de les noves idees que ens permetin reinventar la cultura de la societat en la qual vivim”.

La xerrada del professor Castells era el tret de sortida per a un any llarg de celebracions per commemorar el centenari de la instal·lació de l’Ateneu Barcelonès en aquest magnífic casal, conegut com a Palau Savassona. L’efemèride era molt rellevant per diverses raons, però una d’essencial era, justament, que posava en valor la importància del patrimoni i l’espai físic com a base per al desplegament de l’activitat ateneística. Seria molt difícil imaginar l’Ateneu Barcelonès sense identificar-lo amb la seva seu, de la mateixa manera que seria gairebé impossible reconèixer la personalitat de la pràctica totalitat d’ateneus del nostre país sense una vinculació estreta amb els edificis que els allotgen. Però, paradoxalment, el professor Castells no va parlar pràcticament gens de l’espai físic en aquella conferència. Intentava imaginar quin podia ser el paper dels ateneus al segle XXI, a partir de dues idees bàsiques. Es preguntava, d’una banda, quin havia de ser l’encaix de les nostres entitats en un entorn comunicatiu ja llavors presidit per la irrupció de les tecnologies de la informació i una inevitable transformació digital. I proposava els ateneus, d’altra banda, com a instruments productors d’idees i d’innovació social, contrapès necessari i independent de l’administració i de les elits acadèmiques.

Vist amb distància i amb els meus ulls, avui curats d’espants però en aquell moment enlluernats per la brillantor dels plantejaments del sociòleg, m’adono ara que el punt de partida del seu “somni” era, justament, la constatació que els ateneus, en aquell moment, tenien un mal encaix en els nous entorns comunicatius i que feien una escassa contribució a l’hora de produir noves idees. El “somni” de Castells era engrescador, però no és menys cert que, tot i que no ho deia explícitament, descrivia per defecte un panorama poc falaguer.

Pot semblar que aquesta referència al passat és extemporània en la inauguració d’un congrés que justament vol parlar de futur. Però m’hi he vist abocat en intentar revisar quina és la visió que tinc jo del moment actual del moviment ateneista. Quan faig la llista teòrica de reptes que crec que han d’afrontar avui els nostres ateneus m’adono que és molt semblant a la que ja havia fet un any enrere per a alguna de les activitats formatives adreçades a entitats en els que habitualment participo. Veig també que la meva llista té ben poques diferències amb la que vaig construir amb una colla de companys quan vam participar fa dos anys a les eleccions per a la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. I la relació de reptes és gairebé una rèplica perfecta d’algunes de les idees que van aparèixer fa cinc anys, quan vaig participar en les Jornades sobre cultura popular i associacionisme que es van cloure al Teatre de Sarrià, convidat pel llavors Director General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural i avui Conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Finalment, constato que el meu catàleg de necessitats reprodueix, gairebé sense voler, els temes de debat de fa deu anys, en el cinquè Congrés d’Ateneus de Catalunya, antecedent directe del que avui engeguem.

És probable que si demanéssim al professor Castells una nova conferència sobre el paper que desitja o proposa per als ateneus ens diria avui, dotze anys després, coses molt semblants a les d’aquella intervenció que us he esmentat. És fàcil arribar a la conclusió, per tant, que l’any 2006 demanava i proposava coses que encara avui no s’han esdevingut, o que no ho han fet de manera suficient o satisfactòria.

Podem encetar aquest congrés dient que continuem enfrontats als mateixos problemes, dificultats, reptes o qüestionaments de deu o dotze anys enrere?

És innegable que durant aquests anys s’han produït canvis de context molt rellevants, que la transformació tecnològica ha estat fins i tot més ràpida i profunda que la que ens vaticinava el professor Castells, que hem afrontat una crisi econòmica devastadora, que l’ecosistema polític ha estat sacsejat d’una manera que difícilment podríem imaginar en aquell moment i que la societat civil ha explorat vies inèdites a casa nostra per fer-se present en la vida pública i en els espais de poder i decisió. Gairebé tot ha canviat, però la llista de temes que els ateneus tenen damunt de la taula no ha variat gaire.

A la fi, però, no és pas aquesta ponència la que ha de fixar el guió dels debats que s’han de produir durant aquest nou congrés. Estan prou ben delimitats en la programació prevista i compten, a més, amb una eina de debat a la xarxa que ha de facilitar la discussió i la cerca de conclusions. Sou els representants de les entitats d’arreu del país, en bona tècnica ateneista, els que heu de debatre sobre l’estat en què es troben els reptes que es van plantejar en el congrés de fa deu anys, per fer-ne una bona anàlisi, actualitzar-la i per elaborar, si s’escau, propostes de solució i de futur.

Si avui m’interessa constatar que continuem buscant la manera adequada de comunicar, que dubtem encara sobre la fórmula més idònia de gestionar les nostres entitats, que segueixen vives les dificultats per produir canvis generacionals i que ampliar el ventall participatiu de les organitzacions associatives continua sent un repte pendent, no és per proposar-vos solucions màgiques o receptes infal·libles. Si pretengués tenir aquestes respostes, a banda que seria un acte imperdonable de supèrbia perquè estaria menyspreant la feina quotidiana dels darrers anys de milers de catalans vinculats als nostres ateneus, deixaria aquest congrés sense feina ni objectiu. No; si remarco que els temes de debat d’avui, salvant el context, són idèntics als de fa dotze anys és perquè busco raons per explicar el somni no acomplert (de moment) del professor Castells.

Vull creure que assolir aquell somni, o algun de molt semblant, no és tant una qüestió de recursos, capacitats i esforç, tres elements que, amb totes les mancances que vulgueu remarcar, són a l’abast dels Ateneus, sinó de concepció del propi projecte, del seu posicionament en els nous entorns socials i d’atenció a unes necessitats ciutadanes que ja no són ni de bon tros les que van motivar l’aparició històrica dels ateneus i ni tan sols les que han fet possible la seva pervivència durant les darreres dècades.

És per tot això que em proposo suggerir només un marc de treball; vull esbossar el dibuix d’un posicionament global per al món ateneístic que ajudi a decidir quins han de ser els camins que ha de transitar per garantir la pervivència del seu model associatiu, d’una banda, i per dotar-lo d’objectius ambiciosos, que vagin més enllà de la quotidianitat i de la gestió material dels seus recursos, per aspirar a erigir-se en un agent decisiu en l’articulació de la societat civil.

Per fer-ho apuntaré dues reflexions de caràcter general, que ajudin a dibuixar un marc de referència per a la intervenció dels ateneus en la vida de la comunitat, i apuntaré finalment una petita llista de condicions necessàries que crec que s’han de donar o que cal complir per tal que les nostres entitats puguin aspirar a una mínima eficàcia de les seves actuacions. Si alguna d’aquestes idees poden ser font d’inspiració en els debats que afrontareu a partir d’ara i si alguna de les propostes que llançaré poden actuar com a estímul o provocació, em donaré prou per satisfet.

 

Els espais. Un fre o un accelerador

La primera reflexió té a veure amb el pes innegable que tenen les seus físiques de les nostres entitats o, si voleu, del patrimoni material del qual som dipositaris com a hereus dels fundadors i gestors de les diferents etapes històriques dels ateneus. Voldria remarcar el contrast que es produeix entre l’enorme esforç que fem per gestionar aquest patrimoni i la concreció pràctica, en forma d’activitats, serveis i missatges, de l’ideari i finalitats que són, com a mínim en teoria, la raó última de la nostra existència com a organitzacions associatives.

Un ateneu és una referència física. És un lloc, un espai, un edifici, un  entorn en el qual passen coses. En les nostres comunitats locals, per norma general, els veïns saben adreçar els passavolants a l’edifici amb facilitat, i fins i tot poden enumerar alguna de les activitats que hi tenen lloc. Però els costa una mica més explicar què són, quins objectius persegueixen o per a què serveixen.

Arribar a disposar d’un espai físic d’activitat, dotar-se de patrimoni per tenir capacitat de decidir què s’hi esdevé era una condició necessària per arribar a ser influent en el context històric en què van aparèixer els ateneus. La presència i la visibilitat física eren determinants, donaven la mesura del pes social i de la capacitat d’intervenir en comunitat. Al llarg del temps, a més, l’existència del patrimoni és va convertir en molts casos en una garantia de continuïtat. Quan l’activitat associativa va de baixa, la necessitat de tenir cura de l’edifici o la simple preservació de la propietat es converteixen en factors de pervivència. Quantes entitats no haurien desaparegut si no haguessin disposat de patrimoni? O, dit d’una altra manera, quantes entitats no s’han revifat quan han recuperat la capacitat de gestió i decisió sobre el propi patrimoni? L’espai físic és una plataforma que dona projecció, capacitat de presència pública, un punt de referència des del qual s’irradien idees, propostes i posicionaments de tot tipus. És per això que podem dir que, de fet, l’edifici és una eina al servei d’una idea.

Em pregunto si avui continua sent així. La dificultat de gestió del patrimoni, la conservació dels valors artístics i arquitectònics, l’adequació a normes de seguretat, les condicions tècniques per a la programació cultural, els recursos humans necessaris per a tenir-ne cura, l’acumulació de subministraments de tot tipus o les dotacions de recursos tècnics per garantir-ne l’eficàcia es converteixen en un element central de la gestió de les nostres entitats.

Allò que originàriament era un instrument necessari per a desenvolupar l’activitat desitjada va passar a ser, de fet, l’objectiu de la nostra activitat. Programem perquè tenim equipament? O be tenim equipament perquè volem programar? No hi ha resposta unívoca a aquest interrogant, i resulta evident que no podem oblidar la preservació i potenciament del nostre patrimoni com un actiu de vital importància, però és inevitable pensar també que el nivell de prioritat atorgat a la gestió del patrimoni ha guanyat pes respecte al contingut.

Cada entitat ha de reequilibrar internament l’esforç de gestió que dedica a cada àmbit en funció d’uns objectius que s’ha de plantejar de manera prèvia. I això obliga a interrogar-se sobre el sentit de la pròpia existència: quins objectius persegueix l’entitat? L’esforç ingent que es dedica quotidianament a la gestió no és un objectiu en si mateix sinó un mitjà per assolir determinats objectius. Els recordem regularment, aquests objectius? Revisar-los i actualitzar-los, per tant, és una necessitat vital si no volem convertir en un rutina buida l’activitat de la nostra entitat.

Des d’un altre punt de vista, la disposició d’un be tan preuat com un espai d’activitat, converteix l’Ateneu en una referència ciutadana de primer ordre. És un espai cobejat perquè permet visibilitzar el treball que fa cadascú i donar-li projecció pública. És l’efecte aparador. No s’ha de menystenir aquesta funció, i en certa mesura és un potencial que cal explotar perquè atrau associats, obre àmbits de treball i dona relleu públic i social. Però el risc apareix quan l’activitat principal de l’Ateneu és la gestió de l’ús dels seus espais, ja sigui programant, ja sigui oferint serveis. Un Ateneu és sempre un aparador en certa mesura, una mostra permanent de l’activitat associativa pròpia i del seu entorn. Però és un aparador neutre? Amb quina programació es defineix la línia de l’Ateneu? Quin és el seu posicionament? Responen les nostres programacions i serveis a un objectius que revisem i actualitzem amb una mínima periodicitat?

Com gairebé sempre, els termes mitjos són habitualment la millor resposta a les dicotomies. Però crec que les nostres entitats s’han d’interrogar periòdicament sobre la seva naturalesa: un ateneu és un espai o és una idea? O, dit d’una altra manera, què pesa més en l’Ateneu, l’espai o la idea? Tenint en compte la peremptorietat i necessària atenció d’urgències derivades de la gestió dels edificis, l’espai té sempre una posició garantida en l’ordre de prioritats de les entitats. En canvi, mantenir viva la idea de l’Ateneu, és a dir, els seus objectius, finalitats i el projecte que permet dur-los a terme, depèn només de la voluntat dels ateneistes que participen en la gestió. Voluntat.

 

Voluntat i veu pròpia

La segona reflexió té a veure amb la capacitat dels ateneus d’articular un discurs propi, de produir coneixement i idees i de fer aportacions innovadores a la societat de la que formen part.

En contrast amb la importància innegable que té el patrimoni i l’espai físic, cal posar en valor la idea justament contrària: el patrimoni més important d’un Ateneu són els ateneistes. És curiós constatar que avui, que hi ha un cert renaixement de la idea de gestió comunitària de serveis i projectes públics, que es posa novament en valor el treball cooperatiu i les dinàmiques d’esforç compartit, apareixen tot d’iniciatives que incorporen en la seva identificació pública el mot Ateneu. Serveis públics, entitats informals, espais de nova construcció i fins i tot iniciatives empresarials usen el terme Ateneu per definir la seva activitat i vinculen els seus objectius a la idea clàssica de l’Ateneu: un entorn relacional en el qual el contacte i l’intercanvi de coneixement entre persones genera activitat i servei al col·lectiu o a la comunitat.

El context històric en el qual van aparèixer els ateneus els abocava a pensar en unes finalitats molt determinades, lligades a la instrucció i a l’activitat cultural, de vegades amb voluntat divulgadora, de vegades amb la simple intenció d’ocupar espais d’oci de manera plaent. Els ateneus, per tant, donaven resposta a unes necessitats no resoltes i esdevenien centrals en les comunitats en les quals s’ubicaven perquè n’esdevenien referència obligada.

En un entorn de relacions socials i comunicació pública tan complex i divers com el d’avui, l’actualització de finalitats i objectius d’unes entitats com els ateneus, més que una revisió periòdica, requereix una reflexió constant, continuada, amb fórmules de debat permanent. Cap de les finalitats concretes amb què van néixer els ateneus són avui un espai verge: l’oferta pública, privada i associativa a tots els nivells és múltiple, variada i amb un gran nivell d’accessibilitat per a gairebé tothom. L’espai de privilegi i gairebé d’exclusivitat per l’oferta de servei que es reservava a un Ateneu a mitjan segle XIX  és avui un miratge, i resulta banal intentar competir amb un entorn que ofereix multiplicitat d’opcions per a qualsevol interès cultural, acadèmic o d’oci. La resposta ha de ser, necessàriament, aprofundir en la singularitat ateneística per extreure’n i oferir allò que només pot oferir un Ateneu: la comunitat relacional.

És avui una idea àmpliament compartida que la innovació no és ja el resultat del treball individual d’un expert reclòs en el seu entorn acadèmic, sinó de dinàmiques relacionals i creatives que es basen en la compartició de coneixement entre múltiples individus que es tracten entre ells com a iguals, defugint gerarquies. Podríem trobar moltes maneres d’explicar què és el que passa en un Ateneu quan funciona correctament, però crec que pocs de nosaltres gosaríem contradir la idea que es tracta d’un espai en el qual persones diverses comparteixen coneixement i iniciatives per elaborar conjuntament propostes que després s’ofereixen a la llum pública.

Abans ens referíem a cert tipus d’activitat als ateneus com a aparador, en el sentit que són tot sovint una mostra de l’activitat cultural diversa de l’entorn. Però des del punt de vista amb què acabem de descriure un ateneu, potser el símil comercial que més s’hi avindria seria el d’obrador. No us agradaria pensar un Ateneu com a l’obrador de la innovació social? Aquell lloc amable en el qual persones amb algun coneixement (el que sigui) tenen voluntat de compartir i construir propostes en relació amb els seus iguals per fer-les aflorar després a l’aparador de què, efectivament, disposa l’Ateneu.

Però no voldria generar una metàfora excessivament naïf del que pot ser un Ateneu. De fet, allò que més m’interessa remarcar és que propiciar aquest tipus de dinàmica implica haver pres la decisió, de manera prèvia, de tenir veu pròpia. D’opinar. I si una organització té voluntat d’opinar de manera pública, cal establir que té voluntat d’influir, de tenir pes en el seu entorn immediat. En quin àmbit, amb quina finalitat i amb quins mitjans concrets és una decisió que correspon a cada entitat, però diria que el nostre context social, econòmic i polític ens ofereix espais i camps d’intervenció amplíssims i variats en els quals la presència i influència de la societat civil no hauria de ser una opció sinó gairebé una obligació.

Els ateneus han florit a Catalunya en èpoques governades per sistemes polítics autoritaris, que posaven cotilles a l’expressió lliure d’idees, i en aquests contextos han jugat tot sovint el paper d’un oasi, un espai preservat per al debat, en mig d’un entorn hostil. Han fet també durant molt de temps tasques substitutòries, suplint l’actuació d’administracions absentistes i negligents. Han estat, per tant, un contrapès del poder polític i un refugi per a la ciutadania que busca respostes, espais de realització i projectes de futur. Ho som, avui? Podem imaginar camps en els quals, en l’actual context polític, cultural i social, d’enorme complexitat, podríem jugar aquest paper? Volem ser articuladors de la societat civil, o d’una part d’ella?

Donar sentit al fluxe permanent de relacions i intercanvis que potencialment es produeixen en un ateneu implica produir idees. Ja no n’hi ha prou de produir una programació d’activitats, un agenda ben farcida de conferències, projeccions, taules rodones, presentacions i representacions. Sense obviar a cap opció de manifestació cultural, hem de dir que avui, renunciar a produir idees és malbaratar el principal patrimoni de què disposa un ateneu: els ateneistes.

A més de tenir un aparador ben guarnit, un Ateneu pot disposar d’un obrador en el qual despleguin les seves idees i coneixement els millors de cada entorn local. Podem imaginar una proposta urbanística nascuda en un Ateneu? O un model de desenvolupament econòmic local? I perquè no, és clar, un projecte per desplegar el sistema cultural de la ciutat? Us podria passar pel cap una xarxa d’atenció social ideada a les nostres sales? I un programa complet de preservació del medi ambient i d’impuls d’energies renovables? Be, no posaré més exemples, perquè això tampoc no és un programa electoral, però voldria deixar clar que avui, intervenir des de la cultura en el nostre entorn social implica posar en joc coneixements en tots els camps del saber i articular-los a través de processos relacionals.

El país, el govern, les ciutats, els pobles, les entitats, els ciutadans haurien de poder conèixer, valorar, gaudir o debatre sobre projectes generats en els ateneus. Quin espai podem imaginar més adequat per al debat ciutadà que un Ateneu que convida experts i coneixedors de l’entorn per fer-los dialogar sobre qüestions concretes i els demana propostes de futur? Quan estem parlant de promoure espais de participació ciutadana, no estem parlant d’Ateneus?

No parlem d’altra cosa, en definitiva, que de tenir voluntat d’incidència pública, capacitat de posar els recursos de que cada entitat disposa al servei d’aquesta voluntat, i d’elaborar amb ells discurs i opinió. Voluntat, al cap i a la fi, de tenir veu pròpia. Segurament, no és aquesta voluntat la única cosa que ens cal per tal que els Ateneus continuïn fent d’Ateneus, però jo crec que és probablement la més decisiva. Estic fortament convençut que, sense voluntat d’opinar, de ser públicament present, d’influir i d’articular la societat civil per aconseguir-ho, els ateneus estan abocats a la irrellevància.

 

Condicions d’èxit, avui

Hem parlat fins ara d’elements que tenen a veure amb la intenció i la voluntat, amb la presa de decisions sobre la pròpia naturalesa de les entitats. Però resulta evident que tot ideari requereix, per traduir-se en realitats tangibles, capacitat efectiva d’intervenció, eines o instruments convertits en vehicle dels objectius. Vull apuntar ara algunes condicions necessàries per tal que els ateneus aspirin a tenir nivells mínims d’èxit en els seus plantejaments, elements que tenen a veure no amb els recursos físics i materials sinó amb el posicionament i la metodologia, que s’han d’adaptar o, millor, integrar, en la complexitat creixent del món contemporani.

Una de les pitjors opcions per les que podrien optar avui els ateneus, a parer meu, és a fer-se forts en la seva aparent excepcionalitat, en la idea romàntica de l’oasi que es manté inalterable malgrat les turbulències de l’entorn, fidel a un passat idealitzat que el condemnaria a l’anacronimse més estèril. En tot cas, la fidelitat, si és que l’hem de preservar, no ha de vincular-se ni a les formes, ni a l’estètica ni al contingut, sinó al mètode  i a la intenció. Els ateneus són en el seu origen organitzacions renovadores, disruptives, de voluntat transformadora, influents. Què ens cal per tal que ho segueixen sent?

Hem de ser productors d’idees
Hem de tenir voluntat propositiva. No som espectadors de la societat sinó que en formem part. L’observem, en gaudim, la patim, la critiquem i hi intervenim. L’activitat d’una entitat ateneista ha de reservar, entre els seus diversos objectius, un espai per a la voluntat de fer propostes de millora del seu entorn immediat, en aquells camps en els que decideixi ser present.

Hem de compartir coneixement i talent
Més enllà del patrimoni material i cultural acumulat, un ateneu és expert en aquells temes en què són experts els seus membres. Ja ho hem dit: el principal patrimoni de l’entitat són els seus associats, i el coneixement i el talent d’aquest associats és la matèria primera sobre la que ha de construir el seu projecte. Un Ateneu ha d’excel·lir en l’aprofitament i l’oferiment generós del talent dels seus membres: compartir i cooperar han de ser dues premisses essencials.

Hem de convidar i acollir
La generació espontània no funciona. Si volem crèixer en coneixement i capacitat hem de convidar el talent de l’entorn a integrar-se a l’Ateneu. Les dinàmiques col·laboratives no tenen sentit si no són obertes. I no ens interessen les visites de metge, volem que els nostres convidats es quedin a viure amb nosaltres: hem de proposar estades llargues i, perquè no, definitives al nostre ateneu. Tenim espai, tenim una bona dinàmica de relació, tenim un aparador i ens cal creixer en coneixement i capacitat de generar idees. Oferirm el que tenim i podrem gaudir del que ens donin.

Hem d’obrir les portes
Som en certa manera clubs de serveis, i la pervivència de les entitats està subjecta a les aportacions que ens fan aquells als quals oferim serveis. No podem deslligar-nos d’aquesta realitat. Però no convertim la quota dels nostres associats en una simple contraprestació per obtenir serveis: expliquem-los que és una aportació a fons perdut en un projecte i un ideari. El soci que aposta per un ideari és molt més fidel i sòlid que el que valora permanentment si la contraprestació s’ajusta a la despesa realitzada.

Hem de fer la transformació digital
El repte ja no és dotar-nos d’instruments tecnològics. Si encara no ho hem fet, ja anem tard i, per tant, no és rellevant esperar una mica més. La transformació digital té a veure amb un canvi en la concepció de les relacions i en la capacitat d’atenció a les persones: som iguals que compartim coneixement, col·laborem per aixecar projectes, els oferim de manera transparent, immediata i amb poques limitacions i eliminem les distàncies gràcies a la tècnica. I, en tot cas, usem la tecnologia per fer un ús responsable de les dades de què disposem, per personalitzar ofertes i serveis, per atendre més i millor als associats i usuaris, per irradiar coneixement i propostes més enllà de les parets de l’ateneu i per respondre amb diligència a les queixes i demandes de millora.

Hem de treballar en xarxa
Un ateneu forma part d’un ecosistema social, cultural i econòmic. Cal prendre consciència que som un node d’aquesta xarxa i que, vulguem o no, interactuem amb la resta de nodes. La biblioteca municipal, el centre cívic, el teatre, el casal de joves, el casal d’avis, els restaurants, el poliesportiu, les entitats culturals o fins i tot les botigues, no són competidors. Són agents que aporten coses al mateix entorn en el qual actuem nosaltres i hem d’aspirar a compartir projectes amb ells, a cooperar, a ser complementaris  i a oferir-nos suport mutu.

Hem de teixir aliances
Si actuem amb plena consciència com a nodes d’una xarxa, hem de fer aliances per assolir els nostres objectius. Per descomptat que hem de buscar complicitats amb l’administració, però també amb el teixit comercial de l’entorn, amb la resta d’agents culturals o amb les empreses que reserven una part dels seus esforços a projectes de benefici social o cultural. Reivindicar i aixecar la veu per queixar-nos és només la primera fase de la nostra actuació; la segona fase necessària és buscar aliances per desplegar els nostres objectius.

Hem de fer coses diferents si volem gent diferent
Ampliar i diversificar socis i usuaris no és un exercici teòric: cal dur a la pràctica allò que li demanaríem a qualsevol entitat que vulgues que nosaltres ens hi associéssim. Les crides per aconseguir nous associats tenen poc sentit si no hi ha una transformació prèvia de l’entitat. Si volem gent diferent, hem de fer coses diferents. Primer els canvis, i acte seguit la crida.

Hem de fer coses d’avui
Un ateneu mai no ha de renunciar a cultivar i preservar la memòria, i més si tenim en compte que tot sovint ens referim a entitats centenàries. Però cal evitar l’especialització en la recreació del passat, perquè això ens convertirà en un reducte de nostàlgics. Les manifestacions culturals i artístiques més innovadores i transgressores tenen tot sovint dificultats per trobar espais d’exhibició per raons econòmiques, per falta de disponibilitat d’equipaments públics o perquè l’administració no vol o no pot assumir determinat nivell de transgressió. En canvi, el condicionant fonamental en un ateneu és la voluntat dels seus membres. Si busquem innovació, renovació, més participació, incorporació de nous agents culturals i atracció per a nous públics… que ens atura per començar a formar part d’una xarxa d’exhibició artística contemporània?

Hem d’interpel·lar al poder
En la mesura que un ateneu és una plataforma que articula l’acció de la societat civil té, no ja la possibilitat, sinó diria gairebé que l’obligació, d’interpel·lar el poder públic per transmetre-li els anhels, els desitjos i les demandes de la comunitat. No hi ha legitimació més clara i evident que formar part de la comunitat que s’expressa per elevar als governants l’opinió i el criteri ciutadà. Cal cooperació amb l’administració, però no s’hi ha de ser complaent.

I… on són les dones?
Urgència absoluta. Veu, presència, opinió i decisió per a les dones en els ateneus. És imprescindible la incorporació d’una perspectiva feminista a la gestió de les entitats, a la concepció dels seus espais, a la definició dels serveis, a la concreció de les programacions d’activitats. Ho diu un home avergonyit per la constatació de la pervicència dels estereotips no masculins sinó masclistes, també en el món associatiu.

Ens hem de comprometre en la defensa de drets i llibertats
De la mateixa manera que en diverses etapes històriques els ateneus han estat, tot sovint, un contrapunt a formes autoritàries de govern i a les limitacions de les llibertats ciutadanes, no puc concebre avui que les nostres entitats no facin una defensa implícita en el seus mètodes de treball, però explicita en la verbalització dels seus principis, de totes les llibertats que són en l’origen de les nostres institucions. Un ateneu no és un ateneu si no s’hi defensa i s’hi exerceix la llibertat d’expressió. Un ateneu no és un ateneu si no es gestiona democràcticament però tampoc si no reinvidica la gestió democràctica dels conflictes de la seva societat. Un ateneu es fonamenta en la pluralitat de la seva composició i ha de promoure, per tant, el respecte i la celebració de la diversitat i la inclusivitat.  Un ateneu, avui, ha de poder ser accessible a qualsevol ciutadà que, amb independència de la seva condició social, econòmica o cultural, tingui voluntat de participar-hi, i ha de contribuir també, per tant, al progrés social de la comunitat de la que forma part. Difícilment una entitat que contribueix a articular la societat civil pot fer present la seva aportació a la comunitat si en la seva manera de procedir i en la manifestació pública dels seus objectius no explicita la defensa i reivindicació d’aquests valors.

*     *     *     *

He començat aquest parlament explicant que Manuel Castells va expressar el 2006 un somni per als ateneus que molt probablement encara no és ben be una realitat. Però també és veritat que en aquella època encara no havíem conegut el sorprenent fenòmen de les fake news. Barak Obama encara no havia revolucionat les xarxes socials com a mètode de captació de suport polític i influència social, i Donald Trump tampoc no ens havia fet despertar del somni regirant en un sentit absolutament contrari la capacitat de conduir l’opinió pública. El 2006 tot just s’estava debatent a Catalunya un estatut d’autonomia que llavors ens semblava poc menys que revolucionari, i encara no havien tingut temps d’ensorrar-lo i de provocar a casa nostra el fenòmen polític més important de les darreres dècades. I també és cert que el 2006 encara no s’havien produït fenòmens de revolta popular com el 15M, les primaveres àrabs o l’empoderament de la societat civil per impulsar referèndums per compte propi. És cert, també, que el 2006 encara no podíem imaginar l’onada d’extremisme polític a nivell mundial que amenaça a convertit els estats en màquines sistemàtiques d’inhibició dels drets civils i de les llibertats públiques.

El 2006 no havia passat res de tot això, però els ateneus ja hi eren, i despres que hagi passat tot això els ateneus encara hi són. I com que no tenim intenció de deixar de ser-hi, es bo i necessari que reflexionem i prenguem decisions sobre el paper que ens toca, que cal, que volem jugar en tots aquests entorns.

La major part del temps que dediquem a les nostres entitats el destinem als instruments de gestió i a la visualització de les programacions que acollim entre les nostres parets. No dic pas que no sigui necessari ni que s’hagi de reduir l’esforç, però crec també que poques vegades els ateneus, individualment i com a xarxa, llancen algun missatge rellevant i significatiu per a les comunitats de què formen part, que es pugui entendre com a proposta, com a aportació, com a oferta de desenvolupament conjunt. Quins continguts aportem a la comunitat que siguin rellevants més enllà del propi ecosistema associatiu? Quan definim, revisem o actualitzem els nostres objectius, ens hem de preguntar sobre la nostra aportació a la comunitat? Jo crec que sí. Crec, de fet, que aquesta voluntat d’aportar ha de ser constitutiva de la pròpia naturalesa dels ateneus, i que s’ha de reflectir amb l’expressió d’una voluntat explícita de parlar amb veu pròpia i de ser influent.

Pin It on Pinterest